Fa poc hi ha hagut a Alemanya un episodi que ha posat al descobert la manca d’escrúpols de la política russa i que ens pot servir per veure uns indubtables paral·lelismes amb els mètodes de la caverna espanyola. Des de fa anys Alemanya permet la immigració de russos d’origen alemany, la majoria descendents dels que van emigrar cap a Rússia els segles XVIII i XIX cridats pels tsars per colonitzar terres ermes, sobretot a Sibèria. Moltes d’aquelles famílies han mantingut l’ús de l’alemany, cosa que les va fer suspectes quan els nazis van envair Rússia i van ser objecte de discriminacions, bandejaments, etc. La seva difícil situació a Rússia i la possibilitat de poder tornar a la pàtria dels seus avantpassats han fet que molts ho hagin aprofitat. I ara Putin i companyia voldrien fer servir aquesta gent com una cinquena columna per fer pressió sobre el govern alemany per tal que aquest s’avingui a retirar les sancions vigents a causa de la invasió russa de Crimea i de la Ucraïna oriental. I fa poc van creure tenir una ocasió aprofitable.
Lisa, una nena d’una d’aquestes famílies russo-alemanyes, va treure molt males notes a col·legi. No es va atrevir a tornar a casa aquell dia per por del sagramental que es temia i va passar un parell de dies a casa d’uns coneguts de la família. Aquesta va denunciar la “desaparició” de la nena, que es va aclarir, però, ben aviat. Entremig, però, aquest petit episodi particular el va convertir la propaganda russa en un afer internacional. Els russos (aprofitant els recents incidents a Colònia, la nit de Cap d’Any) van afirmar que la nena havia estat segrestada i violada per un grup d’immigrants àrabs i va demanar més protecció per als russo-alemanys com si encara fossin súbdits del Kremlin. D’això en parlava el periodista alemany Reinhard Veser al “Frankfurter Allgemeine” el passat dia 4 de febrer. I algunes de les coses que deia recorden tant els mètodes dels ultranacionalistes espanyols que no em ser estar de traspassar-ho als lectors del MD. Deia en Veser:
“Ara ha viscut Alemanya el que els països bàltics i Ucraïna han de suportar dia per altre des de fa anys: un atac propagandístic contra la seva política interior. El model és sempre el mateix: mitjans afins al Kremlin propaguen mitges veritats o fins i tot informes inventats, per desacreditar institucions estatals, o una part de la societat, o tot el país objecte de l’atac. En el pas següent Moscou converteix aquestes històries en fets polítics “comprovats”, per exemple amb “preocupades” intervencions del ministeri rus d’Afers Estrangers i l’exigència “d’esclarir els fets” […] Això havia de servir per pintar Alemanya com un país insegur on les hordes muslímiques poden cometre delictes sense ser castigades, perquè la política no permet que la policia ho persegueixi…”
En aquest cas, per sort, aquesta sapastre maniobra russa ha quedat llastimosament al descobert i el ministre Lawrow (el nou Gromyko dels temps de la guerra freda) ha quedat ben retratat.
A mi l’article d’en Veser m’ha recordat molt vivament els mètodes de la caverna mediàtica i institucional espanyola escampant rumors que són incapaços de demostrar, sobre la pressumpta corrupció de polítics catalans (com Mas i Trias, per exemple), sobre la pressumpta divisió de la societat catalana fins al moll de l’òs de les famílies, sobre la mala gestió dels governs catalans que sort tenen de la caritat que els hi fa Madrid, etc. Els mitjans afins al “Kremlin” espanyol, des de La Razón fins El País, s’apressen a fer-se’n ressò i així l’anticatalanisme de la població espanyola és ben peixat per tal de treure’n rendiment electoral.
Aquests procediments que demostren el miserable sentit de democràcia que tenen els que els usen, s’estan revelant, però, cada vegada més com a contraproduents. En el cas de Rússia impideixen una col·laboració fructuosa amb els seus veïns i frenen molts dels mecanismes que podrien fer sortir el país de la seva deplorable situació econòmica, una situació que una hora o altra pot trencar l’actual gloriola de Putin com a benefactor de les masses populars. En el cas d’Espanya, com ja sabem, han portat a la situació que Madrid mai no havia imaginat que fos possible: la resolució dels catalans a independitzar-se de les arbitrarietats de la política espanyola.
Que els mètodes estalinistes i els d’en Franco s’assemblaven molt, és cosa ben sabuda pels que els van haver de sofrir. Que ara els mètodes russos i espanyols tornin a assemblar-se tant, retrata uns règims que no dubten a menystenir totes les normes democràtiques per tal de mantenir unes oligarquies al poder. Certament cap model engrescador per nosaltres i un motiu més per a separar-se’n. però això ja fa molt de temps que ho sabem.
