Imagino Mann escrivint “l’enganyada” en una de les seves nits d’insomni turmentós, pensant en jovenets que corrien per Munic mentre la dona i els sis fills dormien a casa. Mann, potser cansat d’homes, amb voluntat de fer la versió femenina de “la mort a Venècia”; crea Rosalie, la vídua protagonista de la novel·la, que s’enamora d’un noi de 25 anys quan ella frega la cinquantena. Canvia el gènere i forçadament canvia l’òptica, però es manté el desig sexual contra natura, reflex de la vida de l’autor.
La història és un triangle de forces: natura, raó i desig. Rosalie té devoció per la natura i viu en plena harmonia amb ella, que ha obrat el miracle de mantenir-la desperta com a dona malgrat l’edat. Anna, la seva filla, posa la raó per sobre la natura i pensa que “el cor és una falòrnia sentimental que només parla de debò quan li ho permet la raó.” L’obra és una conversa entre mare i filla, que són també confidents i amigues, i la seva genialitat rau en la cruïlla en la que es troba Rosalie. Un camí porta a abandonar-se al desig cap al jove anglès (que dedica el temps a encantar burgeses de vida avorrida). L’altre, el que assenyala la filla, porta a frenar aquest desig amb la raó, harmonitzant la vida amb unes conviccions morals sense les quals “l’ànima s’esquinça, vivint en oposició als propis valors, i duu a l’autodestrucció”.
Mann deia que totes les novel·les resultaven insulses sense ironia, no sorprèn que el final de la història sigui una brometa per a dogmàtics i descreguts.Malgrat ser vista com a obra menor d’un autor tan venerat, “l’enganyada” colpeix perquè és una història de decepció, un joc amarg de la natura patit per una criatura que la venera. I sobretot perquè hi ha poques coses tan apassionants com llegir sobre la naturalesa humana.
L’enganyada
Thomas Mann
El cercle de Viena – Col·lecció clàssics moderns
