L’alcalde Bustos dimitint, però afirmant tot seguit que és innocent i, per tant, no dimiteix del tot; Pérez Rubalcaba declarant amb cara de ciutadà indignat que l’espionatge polític li sembla repugnant; la tigressa Aguirre, després de 30 anys vivint de la política, sentenciant amb total convicció que els polítics han d’estar de pas, per servir el bé comú, i abans de dedicar-s’hi han d’haver demostrat que són bons professionals; Duran Lleida etzibant-li a Oriol Pujol que si ell estigués imputat dimitiria, però que com ell tan sols és responsable subsidiari en el cas Pallerols, no ho fa; José Zaragoza afirmant sense cap indici d’enrojolament al seu rostre que ell vetllava per la seguretat del partit quan contractava detectius i auditories de seguretat; ciutadans desesperats que es suïciden en ser desnonats mentre el PP i UPyD donen suport a una ILP per intentar declarar les corrides un bé cultural. I tothom, amb grans escarafalls d’honrats servidors de la cosa pública ofesos, queixant-se de la deplorable difamació que pateixen i afirmant la seva honorabilitat i veracitat, resultant sempre una veritat contrària a la que afirmen els seus adversaris…
L’espectacle és contemplat pels estupefactes éssers humans del carrer, ja no amb enuig i vergonya, sinó amb dolorosa perplexitat. I és que les carretades de cinisme i hipocresia dels darrers dies, abocades sobre els retallats ciutadans que des de ja fa molt de temps viuen astorats dins un fangar nauseabund de corrupció de polítics i banquers, ha depassat els límits que una persona pot encaixar raonablement i humanament. La situació és lamentable, és a dir, provoca dolor i aflicció moral, i aquesta feixuga càrrega anímica genera el perill cert de caure en la depressió, en la desesperació, o en un tansemenfotisme perillós per a la convivència i la pròpia salut mental.
A La insostenible lleugeresa del ser d’en Kundera el protagonista afirma que l’home mai no pot saber el que ha d’estimar, perquè viu només una vida i no pot comparar-la amb les seves vides anteriors i esmenar-se. Des d’aquesta tribuna no compartim aquesta visió nietzscheana i animem al personal a centrar-se en la quotidianitat, per dura que sigui. La nostra perseverança en la feina, en els detalls de convivència i solidaritat amb les persones que estimem i amb el país que compartim i volem servir són, segons el nostre parer, la millor teràpia per combatre aquest oceà de brutícia, injustícia i indecència moral generalitzades que ens esclafen. Endavant, doncs, sense perdre la calma: ens en sortirem si comencem per endreçar-nos des de la base la de la societat.
