L’article d’Elisa Rodriguez Court a Revista de Letras. Literatura, ideologia i compromís. Tres conceptes ben diferents. La literatura no té ni ha tingut mai el propòsit de canviar el món. Escric pamflets, de vegades, però no hi ha cap voluntat literària al darrere de cap pamflet. Un pamflet és un pamflet, pura ideologia en el millor dels casos, i potser ni a això no arriba, mers esclats de mala llet incontrolada i prou. La literatura, no. La literatura mostra el món, en tot cas. Hi ha Guerra i Pau (Tolstoi) i hi ha La Transformació (Kafka). 360 graus de perspectiva. Realitats, conflictes i possibilitats de l’existència humana. La literatura és autònoma i existeix al marge de tot funcionalisme polític. Un escriptor no pot erigir-se en portaveu d’un poble, deixaria de ser escriptor per convertir-se en un oracle o en un predicador; tampoc no pot ser el representant de cap classe social ni de cap moviment artístic. La literatura no és cap instrument de poder i un escriptor es representa tan sols a ell mateix, espai de llibertat de la seva solitud i aïllament. El veritable escriptor se serveix del llenguatge i de la paraula, però la paraula purament informativa i la crítica moral i el pamflet ja tenen el seu lloc a la premsa i a la televisió i a les trones d’algunes esglésies. Flaubert no escrivia les seves novel·les per manifestar les seves opinions als lectors, i el seu esforç fou sempre d’arribar a l’ànima de les coses, i amagar-se i no mostrar cap opinió pròpia, ja hi ha la seva Correspondència per a aquestes coses. La creença de Flaubert respecte a la literatura era no tenir-ne cap. És l’estil i la forma la manera absoluta de veure les coses. L’estil com a ànima i carn d’una obra. I ser com la mar -deia-, prou àmplia perquè no se’n vegin els límits i prou pura perquè les estrelles del cel s’hi reflecteixin fins al fons. No hi ha judici moral en la literatura i cal llegir més Bloom. La literatura no jutja ni posa notes de conducta. I si l’art és bellesa, aquesta última no té perquè implicar sempre l’aparició del Bé i de la Veritat. Llegim i ens impliquen en un personatge, en la seva manera de ser, generós o malvat, amb la seva fe, la seva passió, el seu vici, la seva violència, el seu deliri. Si no fos així, de cap manera no podríem adonar-nos de fins a quin punt un llibre que ha passat desapercebut de molts és una veritable obra mestra. No la tenim en català, però és el llibre de George V. Higgins, Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide).
P.S. L’amic Jordi Homs em fa adonar de l’error que suposa dir que no tenim aquest llibre, Els Amics d’Eddie Coyle, en català. Efectivament, a Seleccions de la Cua de Palla consta publicat amb el número 144 de la Col·lecció. I certament fou publicat abans en català que en espanyol. Una altra cosa és que sigui fàcil avui trobar al mercat aquesta edició catalana. Demano disculpes en tot cas.
