Catalunya torna a estar dempeus. Amb les sentències el país que Espanya i el processisme ha intentat enterrar ha tornat a ressorgir. Els carrers tornen a omplir-se de joves que tenen massa anys per a resignar-se a viure’ls com esclaus. Però després de dos anys fugint ens hem trobat amb una batalla a la que ens hi presentem exhausts.
Només la força de voluntat que vertebra el que avui dia significa ésser català ens permet defensar el nostre país com a feres. Essent l’únic lideratge que té l’independentisme part del problema, aquest escenari implica transitar les sendes de l’anarquia. Una via arriscada, desconeguda i desagraïda. Improbablement redemptora, però és una via que per ara ens manté amb vida.
La falsa retirada
Durant els últims dos anys, l’independentisme benpensant, ha intentant presentar el camí de la retirada segura. El retorn als boscos. Reconstruir-se, llepar-se les ferides i tornar a fer-ho quan estiguem preparats. Aquest camí s’imaginava endreçat i suau.
Però aquest camí només ha existit en fantasies. No hem trobat boscos on amagar-nos. Totes les muntanyes han sigut escorcollades. La nostra terra és massa dura com per cavar-hi trinxeres. La guerra de posicions gramsciana que tant excita als intel·lectuals s’ha provat estèril. La ficció de la retirada endreçada només ha servit per sumir el país en l’apatia. Hem perdut terreny, ens hem quedat sense idees i hem engreixat un Govern que només ha servit per tapar-li les vergonyes als nostres captors.
Però les ficcions sempre cauen, i la realitat sempre sura. Les mobilitzacions contra les sentències han despertat un tsunami que pot deixar tot enlaire. El jovent català torna a onejar banderes que havien estat amagades. L’enemic ve de lluny i està cansat. Aquesta vegada hem aprés, però, que qui te la raó mai demana perdó.
L’opció realista
El que sempre ens ha fet falta és ser realistes. I dissortadament, avui dia el realisme només pot ser heroic. A França, a Equador i a Hong Kong, hem vist com la victòria no entèn de jocs de prestidigitació. La llibertat no es dona regalada sinó que es pren amb fermesa. La victòria s’assoleix quan un moviment no es mou ni un milimetre de les seves reivindicacions. Es subverteix l’autoritat injusta dia sí dia també. Sense fer cas als falsos plors de l’enemic. Un no torna a casa fins obtenir allò pel que lluita.
A Catalunya, on tant la batalla a camp obert com la retirada són inviables, el camí que queda és el de la llarga marxa. L’independentisme s’alçarà de matinada per obrir-se pas per territoris que a la nit ja haurà abandonat. La clau aquí és que en el breu temps l’independentisme romangui a un territori, aquest li pertanyerà.
A cada tall de carretera, a cada barricada, a cada aeroport que l’independentisme controli, Catalunya viurà lliure. La lògica de la retirada és la de sobreviure per lluitar un altre dia. La lògica de la llarga marxa és la de lluitar un dia per viure’n un altre. No es construeixen refugis. Es presenta una batalla en constant moviment.
Això és sense cap mena de dubte és feina d’herois. I això no significa que sigui una feina per uns pocs. Sinó que posa en valor la magnitud del que estem fent els catalans com a poble. La llibertat no serà de franc, però al cap i a la fi, ser catalans és una condemna amb la que ja hi vam néixer.
