Sr. President del govern espanyol:
Al seu mantra usual -“és anticonstitucional”- ara vostè i la seva vicepresidenta n’hi han afegit un altre: les lleis són per complir-les, les lleis estan pel damunt dels desitjos de cadascú, estan per damunt de tothom, etc. Igual que fan amb la constitució, converteixen la LLEI, així en majúscules, en unes taules mosaiques marcades per un foc diví, davant de les quals no hi ha més remei que agenollar-se. Cosa, per cert, que no priva als polítics espanyols d’incomplir-ne més d’una quan ho creuen convenient.
És cansat i empipador, cregui’m, haver de posar clar coses que hauria de tenir més que clares un jurista com vostè. Coses que formen part de les beceroles per a qualsevol que s’interessi per les condicions que requereix la convivència humana en aquest món tan imperfecte on vivim.
Ja a la Bíblia hom pot llegir que no és l’home qui està fet per les lleis, sinó aquestes les que estan fetes per l’home. Però ni que aquesta antiga sentència sigui tan clara, no ens aturem aquí. Tothom sap que de lleis n’hi ha de dues menes. Unes, que podríem dir que són el pinyol de tot plegat, són les que regulen dins d’una societat el comportament primari de l’individu i que són més o menys similars dins l’àmbit d’una cultura comuna. Són les de dret comú que castiguen el robatori i l’assassinat, regulen el matrimoni, la protecció de menors i tants altres exemples com hom vulgui. Sobre aquesta mena de lleis si que es pot aplicar el que vostè i la Sra. Sáenz no es cansen de repetir.
Hi ha, però, una segona mena de lleis que no tenen res a veure amb els principis fonamentals de la vida col·lectiva, sinó amb la situació històrica i política del poble que les promulga. I a aquest tipus de lleis només els hi concedeix caràcter obligatori aquella part de la societat que està convençuda de la seva conveniència. Si una altra part, però, les veu com a hostils per la seva comunitat, si les veu com una roda de molí penjada al seu coll, el primer que farà serà demanar el seu canvi. I si la demanda no és escoltada, les ignora i enceta un altre camí. Aquesta ha estat la font de totes les rebel·lions des que el món és món. Aquest és el motiu que va portar a totes les colònies espanyoles, angleses i franceses a independitzar-se de la “mare pàtria” que s’havia convertit en insuportable madrastra; és el motiu que va portar a la formació dels nous estats sorgits de les disgregacions de Iugoslàvia i de la Unió Soviètica. I tot va passar malgrat que hi havia unes lleis que ho prohibien. Unes lleis que s’havien convertit en un dogall per a una part dels estats on aquestes regien.
No fa gaire que aquest gran periodista que és Vicent Partal citava al seu Vilaweb unes paraules d’Aristòtil que, més o menys, deien que males lleis converteix en mals governants aquells que les han d’aplicar. L’Espanya actual és només un de molts casos en el que aquelles paraules del filòsof grec poden tenir una aplicació directa.
Una altra citació que vaig llegir fa poc (no em vaig apuntar de qui era) deia que si un ciutadà no compleix la llei comet un delicte; si són milers els que no la compleixen, llavors és que el legislador s’ha equivocat; i si és més d’un milió que no la compleixen, d’això se’n diu una revolució. A Catalunya és una revolució pacífica però decidida que certifica el fracàs estrepitós dels polítics i dels legisladors espanyols. Vostè i el seu equip ho saben, no saben com deturar-la i per tal d’intentar-ho recorren a mitjans indignes d’una democràcia moderna. I no saben veure que enlloc d’eliminar el problema encara l’agreugen.
Sr. President: si Espanya hagués tingut millors governants (i parlaré només del temps des de la mort del dictador, paisà seu) el tristament célebre article 8è de la consitució, quan diu que l’exèrcit “defensarà la integritat territorial i l’ordenament constitucional d’Espanya” hauria estat completat amb la frase “contra qualsevol intent d’alterar-los per la violència”. Això, amb la memòria de la guerra civil, hauria estat acceptat per tothom sense reserves. Però així, es va dificultar ja de principi l’adaptació de l’estat espanyol a la realitat humana dels pobles que l’integraven.
Si Espanya hagués tingut millors governants, haurien comprès que acceptar l’estatut de Miravet tal com l’havia redactat i presentat el parlament català, no solament no era obrir la porta a una secessió, sinó que, ben al contrari, hauria deixat Catalunya definitivament encaixada dins de l’estat espanyol i tota l’evolució posterior no s’hauria produït. Encara que vostés es neguin a acceptar-ho, ara, després de les seves eternes negatives a tot canvi essencial en les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat, la independència de Catalunya ja és imparable. Segons com vagin els esdeveniments potser encara puguin aconseguir un curt ajornament. Però aturar-la ja no podran. Amb Mas o sense Mas, no es facin falses il·lusions.
Perquè les seves lleis han deixat de ser les nostres, perquè la parcialitat dels seus tribunals ens han fet perdre tot el respecte que abans haguessin tingut. En una paraula: perquè els catalans han perdut totalment la confiança en les paraules o prometences de la classe política espanyola.
Les lleis, Sr. President, són el fonament indispensable pel funcionament de qualsevol col·lectiu humà. D’acord. Però només si són imparcials i si són acceptades per tothom. Si no ho són i no són canviades, perden la seva legitimitat i es tornen estris al servei d’una part dels ciutadans en perjudici d’una altra part. Aquest és el cas de totes les lleis que els catalans ens neguem a acceptar i que porten a conseqüències aberrants com les d’amenaçar tres polítics amb penes de presó i d’inhabilitació, pel sol fet d’haver complert el seu deure democràtic de posar a la disposició del poble unes urnes on aquest pogués expressar la seva voluntat. I tornant a la llista anterior: si Espanya tingués millors governants (a part de què no s’hauria arribat a l’extrem actual) mai no s’hauria produït la imputació de Mas, Ortega i Rigau, perquè aquests millors governants haurien comprès que aquesta decisió augmentaria a Europa la incomprensió per Espanya i les simpaties per Catalunya.
Sr. President: fa poc un català amb grans dots de saviesa va escriure: “tot el que passa no ho han motivat els separatistes, abans ho van fer els separadors”. I vostè, tot i no ser pas l’únic, s’ha convertit en la cara pública de tots els separadors, de tots els que no han comprès que el món actual ja no és el que hi havia durant el règim franquista, i que hi ha un poble que, tip de no ser escoltat, ha decidit dir prou. La concòrdia hauria estat possible. Llàstima que no ho fós. Però el tren ha arrancat i ja no s’aturarà, per pals que vulguin posar a les vies. Una separació amistosa que ens converteixi en aliats al davant de la resta del món seria per tots la millor solució possible. Hi haurà algú a casa de vostès que sigui prou llest i prou gran per veure-ho? Desitgem-ho, per poques esperances que en tinguem.
