Amigues i amics matinaires, la coneguda i segur que sentida per tots vosaltres algun cop llei de Murphy va ser formulada, com el seu nom ja ens indica, per en Edward A. Murphy Jr. ,un enginyer nord-americà l’any 1949 als Estats Units.
Malgrat les diferents versions existents vers la seva formulació inicial i autoria, la pessimista llei de Murphy ve a dir-nos que si una cosa té alguna possibilitat de sortir malament, sortirà malament. Malgrat que hi ha dies que sembla una llei d’obligat compliment (com l’endemà de les eleccions al Parlament al 2003 i al 2006) i que tot sembla sortir de la pitjor manera possible, cal sempre conservar l’optimisme. Catalunya sembla instal·lada en la llei murphyana des de fa ben bé set anys, però tot seguit us faré cinc cèntims per demostrar que aquesta llei no té perquè complir-se i que podem evitar-la. Anem a veure:
Per un costat cal tenir en consideració que el set és un nombre màgic en moltes cultures, civilitzacions i llegendes i per tant no hi ha cap dubte que aquesta mala sort acabarà ja aquesta tardor i ens traurem en Murphy i la tropa “tristpartita” de sobre per sempre.
També cal pensar com tothom sap que si un gat cau d’una certa alçada acostuma a tenir certa habilitat per fer-ho sempre de quatre potes, la Llei de Murphy ens diu que si suquem una torrada amb mantega, melmelada o el que sigui i ens cau a terra sempre ho farà per la cara sucada per així deixar-ho tot ben empastifat. Així que la proposta és ben fàcil:
Agafem la torrada sucada i la lliguem a l’esquena d’un gat de forma que la part sucada quedi mirant a l’aire i fem que el gat salti d’una certa alçada (sempre que no sigui perillós per la seva integritat física, és clar) i si les premisses anteriors són certes aconseguirem en aquest cas demostrar que almenys una de les dues lleis, la del gat o la de Murphy, no es compleix sempre, a no ser que el gat es mengi la torrada amb mantega abans d’arribar al terra o col·lapsem l’Univers amb l’enfrontament d’aquestes lleis (amb tot el meu respecte pels gats, és clar… afegim subtítol: “no ho proveu a les vostres cases, experiment realitzat per especialistes”).
El nostre Murphy a la catalana permetria canviar el gat per qualsevol membre del “tristpartit” donat que fins ara també han tingut set vides com a mínim i han sobreviscut a tot i fer-ne la prova corresponent amb la torrada lligada a l’esquena… el problema és que començarien a discutir si la torrada està molt o poc feta, els “ecopijus” es posarien amb el tipus de pa emprat i si s’utilitzen productes transgènics o no per fer aquelles torrades, analitzarien la mantega… els d’esquerra dirien: jo empastifo la mantega a la torrada però després sempre negarem haver-ho fet i així una darrera l’altre i mai podríem acabar l’experiment.
El nostre Murphy a la catalana ens ha permès passar d’un “cafè para todos” autonòmic on a nosaltres ja ens el donaven descafeïnat a una situació on tothom pren cafè i doble en molts casos i amb algun que altre afegit de licor i nosaltres ja en fem prou prenent un got d’aigua de l’aixeta i després ens toca pagar la factura de tots.
Ja està bé, això no hi ha cap Murphy que ho suporti! Sort que els set anys “màgics” ja s’acaben i la llei de Murphy a la catalana caurà en el més absolut dels oblits, finalment.
