Sempre hi ha hagut debats sobre què és -o com entendre- la justa llei. Rellegint l’obra de Taylor Caldwell, “A pilar of iron”, que recrea la vida de Marc Tuli Ciceró, m’han vingut a la ment algunes idees i frases concretes sobre el que ell escriví sobre les lleis justes, tal com les defensà amb cos i ànima en temps tan o més difícils que els actuals. Ell visqué com a filòsof i pensador, com a escriptor i advocat i com a polític actiu més tard…enmig d’una república corrupta i tirànica, cercant sempre -amb perill de la seva vida, per les enemistats que li sorgiren i conxorxes, i paranys que li pararen- la justícia en l’interpretació de les lleis i en la seva aplicació.
Ciceró en De Republica, Llibre tercer, 12, digué: “Est quidem vera lex recta ratio, naturae congruens…etc: ”Existeix certament una vertadera llei que s’identifica amb la recta raó. Aquesta és conforme a la naturalesa, difosa en tots els homes; es immutable i eterna. Pel seus mandats crida l’home a fer el bé i l’aparta del mal; però la norma justa, ja sigui que preceptuï o bé prohibeixi, s‘adreça, i no a endebades, a les persones de bé; en canvi no gaudeix de cap crèdit entre les persones dolentes. No la podem substituir per altres lleis ni derogar-la ni en un dels seus preceptes, ni tampoc en la seva totalitat; ni el senat ni el poble del seu domini no se’n poden desfer; no necessita interpretes que la expliquin; mai no n’hi haurà una a Roma i una altra diferent a Atenes; tampoc mai una avui i, en canvi, una altra diferent després; sinó que és una sola i idèntica llei, és la llei eterna i inalterable, la que regeix a la vegada tots els pobles i tots els temps”…
Magnífica explicació de la justa llei. Ell defensà els grans valors de l’antiga Roma, cregué en la llei natural, en el Creador…i per això mateix combaté des dels seus escrits tota mena de tirania, sobretot aquella que s’havia apoderat de l’últim tram de la República romana. Defensà la noblesa, la lleialtat, l’amistat, el bon quefer dels governants; perseguí la corrupció i les lleis injustes; s’oposà als traïdors, als arribistes, als mentiders…Clamà per una justícia inspirada en la llei natural, que esperonés el poble i els seus governants cap al respecte, la dignitat i l’ajuda mútua,
Tenim molta història sobre aquest tema darrere nostre; podem aspirar a obtenir un concepte profund de la justa llei, amarant-nos en aquest clàssic de sempre i en tots els altres que encara ens poden ensenyar a tenir seny -com foren Aristòtil, Plató, Sòcrates, Sèneca, Boeci, Plotí, Agustí d’Hipona, Gracià, Tomàs d’Aquino, Abelard, Ramon de Penyafort, Tomàs Moore, Erasme de Rotterdam, Francisco de Vitòria, Pascal, Levinas, Mounier, Maritain…i un llarg etcètera que no acabaria mai-; amb tots ells tindríem molt més clar quina és l’essència de la justa llei: o sigui, la més natural de totes; la que de tan normal i adequada podem considerar-la que és connatural a la naturalesa; la que millor compleix amb les exigències del Bé Comú en benefici de tota la societat; la que és justa per a tots -pobres i rics, joves i ancians, sans i malalts…-; la que protegeix els més dèbils; la que dóna autèntics fruits de benestar, progrés espiritual i material; la que, conforme amb les exigències del cor i de la ment humans, respon i correspon, amb senzillesa a la recta raó. De fet, els grans pensadors escrigueren de manera molt concorde pel que fa a les grans línies sobre aquesta norma universal i perenne que és la justa llei. Hi ha com una unanimitat històrica de segles…amb les excepcions, per descomptat. Excepcions sabudes i que no ens han de sorprendre, ja que no creuen en aquest tipus de llei.
Si volem que el poder judicial funcioni com cal, sense sotragades i sorpreses, i que els legisladors i governants exerceixin eficaçment les seves pròpies tasques, necessitem, en primer lloc, que tots hi treballin rectament per donar-nos aquestes eines adequades que són les lleis justes, les que miren el Be Comú.
Continuarà…
