Bèlgica: El principi de la fi
El projecte anomenat Bèlgica s’esfondra. Aquesta és la clau de les eleccions anticipades federals belgues del passat 13 de juny. Molt civilitzadament i democràtica, poquet a poquet, però inexorablement.
Simplificant, políticament podem dir que els flamencs porten moltes dècades cansats d’un intent de país fruit dels accidents de la Història i la geopolítica. Va molt més enllà de la frustració per les (quantioses) transferències financeres, és un desig de compartir tant poc com sigui factible un futur comú amb els francòfons.
I a cada elecció ho diuen més fort.
Hi ha hagut un “tsunami” polític amb la desfeta del partit democratacristià flamenc CD&V, que ha perdut la seva tradicional hegemonia, al seu feu i per extensió, al país. Bart de Wever, 39 anys, líder de la Nova Aliança Flamenca (NV&A), partit sobiranista de centre-dreta, però sobretot sobiranista, és el nou home fort al fregar el 30% dels vots a Flandes i aconseguir 27 diputats a una Cambra de 150. (Els flamencs representen el 60% de la població belga).
Com és sabut l’altre guanyador de les eleccions és el veterà socialista való Elio Di Rupo, que romà l’incontestable “rei” de Valònia i aconsegueix pujar de 20 a 26 diputats. Una victòria que no pot ser dolça tenint en compte el crit dels votants flamencs.
Tots dos electorats, el flamenc i el való, han parlat clar, però no només en dos idiomes diferents, sinó en móns polítics desconnectats. Flandes aposta per anar buidant l’Estat belga de contingut, i els francòfons aposten per frenar-ho tot tant com puguin.
Parlo de Flandes i dels francòfons no només perquè Flandes és una nació i Valònia tan sols és un troç de França que va anar a petar a un invent anomenat Bèlgica. Fins i tot existeix un partit extraparlamentari que advoca per la reincorporació de Valònia a França.
Els francòfons són tant els valons com la immensa majoria dels brussel•lencs. La complexa Bèlgica està dividida en tres comunitats lingüístiques -flamenca, francesa i la minúscula alemanya- i en tres regions –Flandes, Valònia i Brussel•les. Flandes va fusionar regió i comunitat, mentre que els francòfons romanen administrativament dividits.
Bèlgica resulta a voltes incomprensible. No és casualitat que el geni del surrealisme René Magritte fos belga.
Per acabar-ho d’adobar, els escassos 80.000 germanòfons a la frontera Est, inclosos a la regió de Valònia tot i que són comunitat diferenciada i reconeguda, també volen ara esdevenir entitat federada a la par amb Valònia, Flandes i Brussel•les. La zona germanòfona (o potser caldria dir senzillament alemanya?) llindant amb Aquisgrà fou annexionada després de la Gran Guerra del 14. Seria del tot lògic que si Bèlgica es desfà demanessin tornar al seu veritable Vaterland.
La guineu tenint cura de les gallines
El rei Albert ha demanat a Bart de Wever ser l”’informador” per crear nou govern. Es preveu tenir-ne un després de l’estiu, un termini curt en termes belgues. El jove polític flamenc està disposat a cedir gustós l’honor de Primer Ministre a un francòfon, Elio di Rupo. Seria la primera vegada en tres dècades.
De Wever ha après bé la lliçó del seu antic company de coalició democratacristià i dimitit Primer Ministre Yves Leterme: El 2007, els democratacristians flamencs van prometre molt quant a aprofundir la federalització, i no van avançar gens.
De Wever s’ha proposat aconseguir les reformes constitucionals de fons que el poble flamenc exigeix, per exemple descentralitzar la Seguretat Social i el dret d’asil. Poc li importa ser primer ministre d’un país en el que no hi creu. Té força capital polític i té temps, puix que no es preveuen eleccions importants en els propers 4 anys.
El projecte prioritari per De Wever es escindir la circumscripció de Brussel•les i els seus afores (Brussel•les-Halle-Vilvoorde, BHV), causa del fracàs del darrer govern Leterme.
Flandes exigeix unànimement l’escissió de l’única circumscripció electoral belga no provincial, i que a més barreja territori bilingüe i monolingüe flamenc de dues regions (Brussel•les i Flandes). BHV és una herència del pecat original de Bèlgica: l’haver nascut el 1830 com a Estat unitari i monolingüe francès, tot i estar composat per majoria flamenca.
L’equivalent al Tribunal Constitucional va sentenciar el 2003 que la continuïtat d’aquesta circumscripció era anticonstitucional. Els partits francòfons han aconseguit fins ara evitar la seva escissió, mentre queien varis governs per aquesta raó.
Al llarg del S.XX, el creixement de Brussel•les s’anava expandint a la veïna Flandes, i a mesura que el cens mostrava una majoria francòfona a les localitats limítrofes, s’anaven incorporant a la bilingüe capital. A partir de minories francòfones de més del 30%, s’establien una sèrie de “facilitats”, és a dir, serveis públics en francès.
Als anys 60 els flamencs en van tenir prou de censos i de l’expansió contínua de l’idioma de Molière al seu territori. Es van fixar les fronteres lingüístiques, francès a Valònia i flamenc a Flandes, tot mantenint els drets drets adquirits dels francòfons a les localitats flamenques “amb facilitats”.
Flamencs i valons voten els seus partits propis, ja no hi ha partits belgues tot i que les “famílies” polítiques intenten cooperar al Parlament federal. En canvi, a la circumscripció mixta brusselo-flamenca, francòfons poden votar partits francòfons a Flandes, mentre que els flamencs a Valònia no poden fer l’equivalent. I per suposat, ells no gaudeixen de cap dret lingüístic fora del seu territori. Prou feina tenen per poder parlar flamenc a Brussel•les!
A ningú se li escapa que cal escindir la circumscripció de marres per preparar un eventual trencament del país. Els francòfons demanen contraprestacions fins ara inassumibles pels flamencs, com ara una expansió addicional dels límits de Brussel•les o com a mínim la creació d’un corredor que connecti Valònia amb la capital, tenint en ment, ells també, una possible Valònia independent. I no sense Brussel•les.
Els líders de la Unió Europea no han de patir pel futur de Brussel•les, d’una forma o altra es trobarà un “apanyo”. La creació de Bèlgica sí que fou un arranjament improbable!
I per a qui senti llàstima pels pobres francòfons rebutjats, que consideri que la idea que la majoria d’ells té de Bèlgica no passa per aprendre el flamenc (neerlandès). Ni la classe política francòfona el parla –l’Elio di Rupo, amb prou feines-, ni la líder del centre democràtic i humanista (antic partit democratacristià való), l’eslògan electoral del qual era “L’unité fait la force”.
