Durant els quatre primers mesos de 2019, i particularment durant el mes d’abril, hom ha notat un interès renovat pel futur del català entre alguns articulistes d’aquesta publicació. No és cap secret que, d’uns anys ençà, el món independentista ha posat moltes energies a assolir la plena del Principat de Catalunya alhora que ha despatxat les dificultats evidents de la llengua nacional encomanant-se a un bilingüisme que no fa sinó afeblir la llengua minoritzada.
Convidem el lector a rellegir aquests articles que, dit sia de passada, són alguns dels que acumulen més lectures en aquest primer quadrimestre. Tot un símptoma que, al marge de quines són les prioritats de qui lluita per l’hegemonia política, als catalanoparlants els segueix ocupant i preocupant el present i el futur de la llengua pròpia i històrica de totes les comarques del Principat tret de la Vall d’Aran.
De debò cal perdre el català?, de Jordi Aragonès (21 d’abril). Per a l’autor, la llengua és més important que qualsevol projecte polític.
Anem bé, Basté, de Jesús Lana (21 d’abril). Al fil de la renúncia al català per part de diversos periodistes de RAC1 per entrevistar Cayetana Álvarez de Toledo, l’autor desemmascara la trampa de la cordialitat, encara més perillosa que la del Fairy.
El català no importa, d’Andreu González (18 d’abril). Quan algú mostra preocupació per la poca vitalitat del català en algun àmbit, sempre hi ha algú que diu “l’important és que” (i l’important sempre és una altra cosa).
Que ens preneu per imbècils?, de Jesús Lana (8 d’abril). Si cal renunciar al català per assolir la independència, ja se la poden confitar.
Convergència, de Laura Marí (22 de març). Un article a favor que la L1, la llengua no marcada, la llengua per defecte, sigui el català allà on és llengua històrica.
Inanició lingüística, d’Àlex Ribes (28 de gener). Article contra el supremacisme lingüístic castellanòfon.
Un propòsit per al 2019, de Laura Marí (15 de gener). Crida a parlar en català sempre i arreu.
