El jurat ja seu a taula.
L’acusat té la paraula.

Què diré que no sabéssiu, excel·lències honorables?
Soc aquí perquè els de casa, de petit, m’han ensenyat
Que cap crim mereix lloança i que els dos més detestables
Són matar la consciència i trair la veritat.
Soc aquí perquè m’entesto del que és blanc a dir-ne blanc
I si em punxen planto cara i no fujo com un cranc.

Que el rigor de la llei caigui
Sobre el reu agosarat!
El delicte, senyor jutge,
És de lesa majestat!
Ordre! Ordre a aquesta sala!
Prossegueixi l’acusat.

Què diré que no sabéssiu, magistrats de coll d’aleta?
Sóc aquí perquè em rebel·la la vostra llei de l’embut
Que al barril de la Justícia, pel de dalt obre l’aixeta
I la tanca ben estreta per al feble i el vençut.
Sóc aquí perquè no passo per el vostre adreçador
I us he dit el que pensava amb cap alt i sense por.

Que l’escurcin per la clepsa
En aquest desgraciat!
El delicte, senyor jutge,
És de lesa majestat.
Ordre! Ordre a aquesta sala!
Prossegueixi l’acusat.

Què us diré que no sabéssiu, temorosos funcionaris?
Soc aquí perquè he volgut dur ben alta la bandera
De la meva dignitat, sense vendre-la a falsaris
Amb paraules de santet i esmolats ullals de fera.
A la vostra paperassa veureu perquè sóc aquí:
He dit lladre al que era lladre, i criminal a l’assassí!

El fuster ja fa la caixa
I el poble diu en veu baixa:
“Ai, poeta, que ara reps!”
I el jutge amb gran faramalla
Diu: “Pengeu-lo a la muralla
Com exemple per la plebs!”

De Caricatures i sarcasmes. Escrit ja fa uns quaranta anys. Molt abans dels Marchenas, Llarenas, Lamelas i altres figures vergonyoses.

Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista 'Llengua Nacional'.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorLa llengua dempeus
Article següentL’exemple Pujol