Mentre el Tribunal Constitucional discuteix, avui, onze de setembre, podríem reflexionar pel nostre compte i tenir la sort que algun del seus “alts” membres ens llegís per tal d’aclarir-los les idees.
A alguns això de parlar una altra llengua o diverses llengües, o el fet de ser poliglotes – se’n pot dir bilingüisme, trilingüisme o plurilingüisme – , els resulta una mica complex o difícil d’entendre. De seguida, en fan una qüestió política quan és cultural i, alhora, el que és senzill esdevé una font de dubtes, de conflictes, de deures o drets inamovibles…quan podria anar com la seda si es respectés la llibertat cultural. A més, entossudiments superflus, intoleràncies i “mals entesos” es barregen i es multipliquen.
De fet, parlar la llengua materna, en principi, és quelcom de molt normal: prové de la mare i apresa dels llavis materns. A part és també signe d’amor al país on hom ha nascut i a la pròpia història. Els catalans solem ser també poliglotes, tot i que sempre tindrem la nostra llengua materna, la pròpia: la que ens han ensenyat, a casa, els nostres pares, germans, amics; amb la qual hem resat de petits i ens hem adreçat a Déu; la que fem servir en quantitat d’ocasions familiars i socials. Després vindran altres llengües, n’aprendrem d’altres, estudiant-les amb ganes, les llegirem amb gust i les parlarem amb altres ciutadans que no han tingut les mateixes oportunitats o la mateixa sort. Tot serà profitós per a tots.
La llengua materna manifesta, a més a més, uns trets propis que ens diferencien dels altres que en parlen una altra, la seva i també materna. Ni és millor ni pitjor. Però la llengua pròpia expressa unes particularitats, les d’un poble, país o nació al qual hom pertany. En definitiva, l’idioma matern és per a cadascú el més humà i més natural. Per això algunes coses no se solucionen amb diccionaris, amb intèrprets, amb dictàmens o prohibicions, ni amb imposicions o exclusions, sinó amb bona voluntat i amb amor. Penso, per exemple, que hom no pot fer servir els mateixos conceptes, mots, o anècdotes en un discurs per a catalans, i pronunciat en català, que en un altre per a persones que tenen una altra cultura i una altra llengua. Tots tenim una especial idiosincràsia pel fet d’haver mamat uns determinats conceptes i paraules, sigui com sigui, i sigui el que sigui.
Ens trobem també amb alguns que no tenen cap gana d’integrar-se en una nova cultura, la pròpia del nou país que els acull i al qual han arribat per treballar-hi; però això ens portaria a unes altres i llargues reflexions. De fet, s’emboliquen moltes coses quan hi ha gent que no vol adaptar-se a una altra mentalitat o llengua i voldria imposar la seva – la “bona” – des d’una actitud política, xenòfoba o mandrosa.
Ara, aquí i avui, es tracta de la cultura, de la convivència familiar i del tracte social diari, de la literatura concreta…com també d’unes sensibilitats determinades, d’unes mentalitats distintes, d’una educació o formació diferent, d’una manera de viure, de pensar i de ser que no s’assembla als dels altres, tot i que formen part del nostre proïsme. No és pas ni millor ni pitjor, repeteixo: és diferent. Fa pocs anys, Joan Pau II afirmava que “la llengua és el vehicle de les experiències i de les conquestes de qualsevol poble…Les llengües existeixen com a instrument d’identificació i com a vehicle de comunicació: per tant, valors, ambdós, fonamentals que s’han de conrear en equilibrada síntesi”. I per això mateix la llengua, naturalment, fa pàtria i millora el nostre amor a la terra que ens ha vist néixer. L’Església – i a Catalunya ho sabem bé; la catalana, en el nostre cas – , sempre ha defensat la llengua materna en la predicació, la catequesi i l’ensenyament, tot i que hi ha hagut institucions eclesials i escoles confessionals que encara no se n’han assabentat…,institucions d’aquí, en què no es facilita l’aprenentatge del català i, àdhuc, es “prohibeix” o es menysté subtilment el dret i el deure de parlar-lo o, almenys, d’entendre’l. A nivells més alts – i el pare Miquel Batllori, gran historiador, sabia bé a qui o a què es referia – de vegades, ha passat el mateix. Ell deia que “mai Catalunya no ha tingut influència” en alguns ambients eclesials; i “només quan hi ha hagut catalans en llocs clau, la seva veu s’ha fet sentir una mica”.
D’altra banda, els qui vulguin progressar en el món social, professional i cultural han de saber que molts trobaran un millor esdevenidor en el plurilingüisme, perquè – sense deixar cadascú la seva llengua materna – se’ls oferiran més camins i més oberts en el futur, un més gran enriquiment humà i espiritual. Es podran obrir més fàcilment envers altres cultures, treballs, professions…Opino que tots hauríem de ser més llestos en aquest terreny i, respectant els drets de les persones, veure positivament l’ensenyament dels diferents idiomes: defensar-los davant les circumstàncies concretes de cada moment. Tenir, per tant, en aquest terreny, una ment ben “equipada”. Si, pel contrari, en una persona hi ha des del començament un coneixement empobrit o rebel, el pas del temps l’empobrirà cada vegada més. En canvi, un esperit de generosa obertura porta sempre a l’abundància i a la plenitud; i un esperit mesquí mena cap a una pobresa, tant de llenguatge com d’oportunitats. No podem fer aquesta mala jugada als qui estimem de tot cor, al mateix temps que defensem la nostra identitat cultural.
Acabo aquest onze de setembre amb un avís als del famós tribunal; els recordo aquells versos d’Apel.les Mestres, defensant la pàtria i la llengua dels catalans, quan escrivia: “No passareu, i si passeu, / serà damunt d’un clap de cendres; / les nostres vides les prendreu, / el nostre esperit no l’heu de prendre. / Mes no serà! Per més que feu, / no passareu. / No passareu, i si passeu, / quan tots haurem deixat de viure, / sabreu de sobres a quin preu / s’abat un poble digne i lliure. / Mes no serà! Per més que feu, / no passareu!”.
