Diuen que la veritat sobre els Reis és la primera bufetada de la vida, i alhora la primera prova de maduresa. Descobrir que el Tió no menja mandarina i caga regalets; que el dia 5 es produeix una confabulació meravelloses; que les dents no van a parar enlloc i que com aquestes ens trobarem mil i una ficcions molt més belles que la rutilant veritat, suposo que et fa créixer. A pesar de la suposada pèrdua de la innocència, el record passat el temps és la felicitat que hem d’agrair als mentiders que més estimem. Els pares.
Però que n’estavem de convençuts que Orient era un lloc mític; que només desitjant-la – i demanant-ho de forma educada – rebríem la recompensa per portar-nos tan bé; que el Pare Noël no existia ni era nostre com els tres Reis….
Tinc gravats molts matins de 6 de gener, moltes nits anant a dormir amb la tan habitual impaciència. Preparàvem pastanagues i aigua pels camells, alguna cosa dolça pels Reis. El sopar era llarg després de la cavalcada, però havies de desaparèixer aviat, que els reis no et podien trobar despert. I mai t’hi trobaven. L’endemà la fantasia es materialitzava en una bicicleta o el tren de “playmobil”.
De res servien les vulgaritats dels nens descreguts que intentaven ferir-te amb la suposada veritat. Pobres desgraciats que els seus pares els havien de comprar els regals! I de sobte, de manera natural, com vam descobrir la mort dels avis o l’atracció per les noies, entraves a formar part de la cohort dels mentiders davant dels teus cosins petits o els nens del teu voltant. I renaixia tot plegat enmig d’una època de no creure’s res! Tu no n’eres protagonista però en comparties el secret mentre atiaves la il•lusió, com abans havien fet tants d’altres!
I massa jove per engrescar als nens i massa gran per creure-hi de nou, no us podeu imaginar com enyoro la màgia del dia de Reis.
