En mig del cel fosc hi veig una estrella
brillant, somrient, desafiant a la nit,
és la més bonica, la més bella,
m’entra joiosa dins de l’esperit.
Sé que segueix els meus passos sense veu,
que m’enforteix, em guia i m’ajuda,
mai m’abandona, me la sento prop arreu,
em dóna força i no em vol mai vençuda.
És el meu calor, la meva alegria,
no m’abandona quan tot sembla trist
i s’emporta lluny la meva melangia
i em parla festiva d’un bell paradís.
Quan la nit arriba, la busco amb la mirada,
tenim tantes coses en el pensament,
li parlo de la solitud i ella, reposada,
sense cap paraula sé que m’entén.
En el resplendor hi veig un rostre volgut,
és el de la mare que no m’abandona,
que viu amb mi la meva inquietud
i que riu i plora mentre m’acarona.
Si un dia trist un núvol l’amaga
em sento òrfena, no tinc el caliu,
veig en el cel una grisa llaga
que ha de vèncer l’estel sempre viu.
Demà tornaré a explicar-te el somni
i tu m’entendràs i em donaràs la pau,
esperant la nit quan el dia dormi
i el cel ja no sigui clar i blau.
