Des de fa setmanes sempre acabo parlant del mateix. No entenc si intencionadament condueixo la conversa cap allà o són els meus interlocutors els qui semblen interessats a parlar-ne. L’excusa és avui perquè tanca la llibreria Canuda, abans d’ahir pel trasllat de la Jaimes, fa uns mesos en motiu de la Catalònia (amb totes les responsabilitats i errades que molts de nosaltres no vam escatimar-li). Però, per sobre de tot, acabem parlant del país, de la identitat, de l’economia, del turisme, de la cultura i del futur. Acabem parlant de Barcelona.
Centrem-nos amb la rabiosa actualitat: Abans d’ahir s’anunciava el tancament de la llibreria Canuda, a tocar de l’Ateneu, un establiment desordenat, caòtic, polsegós, imprevisible i, per tant, imprescindible en una ciutat com Barcelona. A pesar del poc criteri, de l’aposta per la quantitat més que per la qualitat, de la manca de cura i adaptació tecnològica, la llibreria funciona i continua subministrant a clients fidels i passavolants llibres de vell de poc valor però de gran interès. A la Canuda no s’hi anava a buscar llibres de bibliòfil o incunables, però mantenia lligat el carrer, el barri, el centre, la ciutat, a una tradició, a una manera de viure, comprar, llegir i passejar, a una manera de ser. Segons sembla, el motiu del tancament no és ni la fallida ni la jubilació sinó la revisió del preu del lloguer, impossible d’assumir pels actuals llogaters, i el seu substitut serà una nova botiga de Mango. Perdem un llibreter de vell i instaurem un nou establiment clònic d’una cadena catalana multinacional.
El problema ja no és tan sols la desaparició de la Canuda, sinó la desaparició d’uns establiments que han configurat un paisatge urbà i la seva substitució pel centre comercial global. Passeig de Gràcia, per la gamma alta, i les Rambles per la baixa, s’han acabat convertint en els passadissos d’un botiga multimarca que tan podria localitzar-se a París, Londres, Nova York o Doha i on ja no cal apel·lar a una tradició o una història, com s’havia fet fins ara, per atraure visitants. En que pensàvem quan vam acceptar aquell eslògan que feia de Barcelona “la millor botiga del món”? Bé, en tot cas, ja tenim el que proclamàvem: un mostrador immens on podem despatxar bosses Loewe o figuretes de Lladró, gintònics de luxe o sangria de raig.
L’espant s’eixampla quan un recorda com l’arquitecta Itziar González Virós –que em mereix un respecte absolut– fou foragitada per la màfia interna i externa del seu càrrec de Regidora del Districte de Ciutat Vella i anys després un encara contempla impàvid com, coneguts els casos i renovats els equips de govern, les presumptes irregularitats, les llicències incomprensibles, la decadència imparable, els establiments sospitosos no han estat arranjades i eliminades del tot. Què ha sigut mera desídia i què ha estat premeditat? Com pot ser que, en tants casos, la llei sigui completa en requisits i rigorosament aplicada i en d’altres, sense explicació aparent, actuï el campi qui pugui del més flagrant laissez faire, laissez passer?
Els temps no permeten finançar conservacions d’establiments privats ni subvencionar negocis ruïnosos. Ara bé, a cada bugada perdem un llençol. A cada establiment de tota la vida (boutique de modes, llibreria, confiteria, restaurant, cafè, cocteleria, papereria, botiga de discos…) que tanca perdem part de nosaltres mateixos, part de la nostra ciutat mentre la normativa, lligada de mans i de peus, dorm la son dels justos. Acceptat que el turisme és la principal indústria de la ciutat, una vegada hagi desaparegut tot el vell món i una al costat de l’altra només s’alcin franquícies, però continuaran venint visitants? O directament preferiran passar del Prat a la Roca Village sense haver de passar pel centre de la ciutat, o directament volaran fins a d’altres macro botigues globals?
Potser llavors, tots nosaltres -foragitats de fa tants anys- recordarem amb nostàlgia aquella ciutat que va ser i aquells racons que encara vam estimar, els enyorarem i maleirem el perquè van tancar. També se’n faran creus els qui no van protegir aquest patrimoni, els qui dubitatius i hamletians van preferir l’ingrés a curt termini que la inversió a llarg i van acabar inaugurant un no lloc que porta a la perdició. Potser llavors només quedarà la opció d’alçar una nova ciutat, on ens enamorarem d’un fals passat acabat de reconstruir que evoqui i recreï, a l’estil Port Aventura o DisneyWorld, botiguetes i barets com els que havíem tingut i vam perdre.
