Miguel Sanz Mayor
Els ”pauers” farcits d’avena en vena tenen el seu moment de glòria als seus llocs de treball. Han estat on neva. Alacant és plena de Roalds Amundsens indicant per quina carretera i en quin port de muntanya parar. Inclòs hi ha gent que ha matinat per veure la neu. Castaños està buit. No hi ha gent al McFit. Ni a les pistes de pàdel. El pàrquing del Decathlon no dóna l’abast per tant de quatre per quatre ansiós de muntanya. Els pares recuperen temps de vida a la família amb trineus, noves jaquetes del mateix model que varen comprar fa tres anys i cadenes que no saben posar. Crits dels xiquets al cotxe dient-li al pare que pare mentre colpegen uns cristalls tintats. Tan sols han passat el poble d’Agost -que compta amb un terme municipal acollonant- i ja volen parar. El pare no sap on parar, són les dotze del migdia i la neu va minvant. ¿Perquè serà? Es pregunta mentre rega de merda la serra amb un tub d’escapament -no sé com s’escriu tubo de escape en valencià- que es confon amb un tobogan de l’Aqualandia. ”Todo a lo grande”. Veuen la neu. Veuen el futur. Més bé, la neu ens assenyala el futur.
No ens agrada la neu. A aquesta gent no li agrada la neu. De fet, l’odiarien si hagueren de conviure amb ella dia rere dia. Es cola per guants de 50 putos euros, es posa grisa quan passa el temps i l’endemà assassina a la teua àvia camuflada amb el pas de zebra mentre porta una borsa del Consum de la mida dels ous dels gegants i cabuts ple de reserves de menjar per si torna a nevar tant com fa dos mil anys. El canvi climàtic és fort, però la por i memòria dels vells sempre guanya.
Els cosmopolites de ciutat el que busquen als pobles quan neva no és xafar neu, és felicitat. És sentir que no passa el temps, gent amb bosses plenes d’un pols blanc ajudant-se, cotxes aparcats sense multes, gent que no treballa, famílies juntes, xiquets jugant als carrers, vent net i un valencià sense pronoms febles que ressona per l’eco de la neu. L’única por que hi ha és la dels pares quan els seus nanos es tiren follats per una costera. Jo vaig desdejunar per primera vegada amb el meu amor baix la neu, d’ací a nou mesos vindran al món xiquets concebuts per la gràcia de Thorri -Déu de la neu-. Ni oblit ni perdó que jo vaig néixer un 26 de novembre un any en el qual se’n va anar la llum després d’una nevada al febrer. Per això sóc blanc com la llet i li creara una resistència magnànima a l’alcohol a la meua mare a les festes de moros. Però aquesta és altra història.
La neu és allò que ens promet el Nadal, però amb una excusa per no regalar ni veure als fills de puta de la família. La neu posa un mant blanc als pobles que és ben bé un llenç en blanc per dissenyar les ciutats i -sobretot- els pobles als quals volem viure. Á Punt amb audiència, la capital mirant a les comarques, sense cotxes per poder treballar a casa, amb pares gaudint de temps amb els fills -que alhora juguen als carrers- i comerços que obrin amb una intenció solidària i amb un horari reduït. Les nits són clares i, el futur, encara més als dies de neu. Que aquesta felicitat no es quede en un cap de setmana. Que els pobles no queden en l’oblit. Que aquests dies duren anys.
