Aquests dies que es parla tant de la pel•lícula Barbie junt amb la del pare de la bomba atòmica, Robert Oppenheimer, la primera ens sembla una proposta més lleugera i frívola, però els que l’han vista asseguren que no és un film per a nens i prou… així ho podem entendre en aquest conte de la Carme Solé que ens fa reflexionar no pas tan sols sobre el feminisme.
La nina
“Amb quina alegria va rebre el regal més demanat i mai aconseguit fins llavors!
Cada any des que en tenia nou, demanava una nina per Reis.
Sempre en trobava una entre els paquets, però mai aquella que desitjava, la que ja tenien totes les seves amigues, la que veia en revistes i fulletons de propaganda: una Barbie.
Molt de temps va jugar i jugar a mames, amb nines que eren com nadons que ploraven, feien pipí duien un xumet i prenien biberó. També amb nines que caminaven soles i deien mama i papa! En va tenir de rosses, morenes, pèl-roges, de pell clara i rosada i de mulates, més grans i més petites… mai la que ella volia i demanava insistint cada any.
Fins aquell dia que la va trobar amagada entre un munt de paquets!
***
Va ser en mirar-la entre les seves mans, alta, esvelta, amb una cabellera ben llarga i vestida amb un xandall quan va dir-se que vestida així no, i que… aquell cabell?
Llavors, en aquell precís moment va ser conscient del que havia de fer i va començar un llarg camí de canvis i més canvis per a veure la nina dels seus somnis com l’havia imaginat.
Perruques de totes mides i colors, jerseis, faldilles, pantalons llargs i curts, abrics, vestits de festa, americanes d’executiva, batetes d’estiu florejades, pijames, boines, capells…
Bé, un camí enrevessat i costerut que li va portar molts mals de cap i ser renyada, incompresa i sentir-se frustrada de no aconseguir allò que imaginava.
Ella no volia el que ja tenia, ho volia canviar a la seva manera i com que no encertava ni amb tots els complements existents al mercat per a la nina els va confeccionar ella mateixa. La va vestir de mil maneres diferents i… ni així.
***
Han passat molts anys i ara ja és una velleta asseguda al sofà oreller. Davant seu hi té una calaixera on guarda tota la munió de robes que va acumular amb els anys d’insistència a convertir la Barbie en el que no era.
Somriu recordant el moment en què va treure l’entrellat i va deixar de patir.
Ara, des d’aquell moment, damunt la calaixera hi ha l’objecte dels seus desitjos al natural: dreta, esvelta, amb la seva cabellera original i… despullada!
