Durant els darrers anys, l’activisme independentista ha patit algunes divisions fruit de la repressió, entre elles les que es refereixen a la contundència de les accions a desenvolupar.
Tots i totes alguna vegada hem escoltat o llegit que les accions que fem els independentistes són folklòriques o lliristes, però potser abans de seguir hauríem d’intentar definir què vol dir llirisme.
En aquests més de tres anys i mig de presó i exili he tingut l’oportunitat de visitar places i carrers de molts pobles i ciutats i afegir-me a les concentracions diàries, setmanals o mensuals que fan els veïns i veïnes en suport als presos polítics i exiliats i en cap d’elles he estat capaç de veure que ningú portés un lliri a la mà.
Si fem reflexió, el 20 de setembre de 2017 a la concentració del Departament d’Economia, anàvem amb clavells a les mans i no per això es va dir que era una concentració llirista, sinó tot el contrari, era una concentració de desobediència civil i lluita no-violenta.
L’1 d’octubre va ser un acte de desobediència civil i lluita no-violenta i tanmateix l’1 d’octubre va ser una victòria claríssima de l’independentisme. Per aquest mateix motiu no ens podem desviar ni un mil·límetre d’aquesta via.
La lluita no-violenta és la que vam optar a seguir quan vam començar aquest camí i tenim grans referents que van aconseguir els seus objectius a través d’aquesta.
La Marxa de la Sal de l’índia, les vagues de fam com les que van fer els nostres presos polítics, la Rosa Parks quan no va voler cedir el seient de l’autobús a una persona blanca… Totes aquestes accions que han canviat el transcurs de la història eren lluita no-violenta.
Tanmateix, nosaltres sovint tendim a ridiculitzar les accions quan potser si els hi donéssim el valor que tenen avançaríem molt més com a societat i com a país.
Perquè si hi ha alguna cosa que no volem és construir un país que sigui una còpia d’Espanya. El que volem és un país nou, obert i lliure per tothom i això vol dir justament amb la diversitat d’accions que això implica. Perquè és precisament aquesta diversitat d’accions, les que ens fan construir la nostra identitat com a poble.
Totes les accions són importants; l’aeroport, la gent que pica cassoles, la Jonquera, la gent que canta cançons, els avis i àvies que fan bufandes grogues… Milers i milers de persones que de forma anònima es mobilitzen incansablement amb la lluita de persistència i mantenen encesa la flama per quan arribi el moment de tornar a sortir al carrer, farà més de tres anys i mig que no han deixat de ser-hi mai.
