La pacient, orientada pel dentista i pel metge de capçalera, havia demanat visita al neuròleg per un dolor persistent al cap, sobre l’orella. El doctor li va preguntar pels seus hàbits i historial. Li va explicar que havia pujat al tercer pis de l’hospital per anar cap al seu despatx, tot llegint a cada esglaó el “fes salut” que aconsellaven, en lloc de pujar per l’ascensor que s’hi ofegava… Que el mal li venia de cop. Mai sabia quan, algunes vegades en aixecar-se d’una migdiada, d’altres al rentar-se les dents. Que si li venia quan anava amb el temps just per arreglar-se i es volia pintar una mica, es veia al mirall amb aquell gest lleig que no podia dissimular el mal atroç que l’invalidava. En tocar-se el lloc originari eructava o es mig marejava i, en aixecar-se, caminava de gairell. Altres vegades era com una punxada elèctrica en un costat de la cara.
–En el trigemin, –va localitzar l’especialista.
Va parar-se a la sala d’espera i va mirar per Internet el que li havia receptat: tenia tantes contraindicacions que va decidir que per poc que pogués aniria aguantant. Es va dir esperaré que em facin la ressonància magnètica per veure a quines valls del cervell se m’arrelen les bogeries.
Aquell dia quan va sortir de casa seva va necessitar el paraigua per anar fins a l’estació i una jaqueta texà li cobria les espatlles nues. Des del tren es veia que tots els camps agraïen la pluja. Havia estat un estiu amb una sequera i xafogor terrible.
Va baixar cap al soterrani on havia de demanar que li fessin aquella prova inofensiva amb la mateixa parsimònia que havia pujat. A cada graó el paraigua que l’acompanyava feia un saltiró per recordar-li que no l’abandonés si pensava anar al lavabo, que ja seria la segona vegada que deixava el seu mànec penjat en llocs inhòspits. Era un sorollet que ella interpretava com que ja arribaria la tardor i es trobaria més al seu lloc que a l’estiu amb la melangia de les expectatives mai complertes.
Davant del taulell, a la fila, fent cua, es va emmirallar a la taquilla amb el vestit estampat que el diumenge anterior portava al Pavelló Alemany de Barcelona dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich per a l’Exposició Internacional de Barcelona i que es bastí a Montjuïc… per sort que va sortir del somnieig i va demanar tanda a una dona de pantalons ratllats iguals que els que portava ella en aquella fotografia, de perfil, que li va fer una amiga a Grècia, en una posta de sol junt al temple de Posidó… amb els temps que feia d’això, i eren ben, ben iguals, i el sol encara brillava sobre el mar amb la mateixa intensitat i color! Però no va ser aquesta solament la casualitat, una altra dona portava el vestit amb el mateix estampat, gènere i escot que el que es va comprar, per ser fàcil de rentar, sense planxar-lo, quan anava a cuidar, ja feia d’això tretze anys, la neta, que a vegades li feia el rotet sobre l’espatlla… i així es va veure desfilar amb un altre de seda vermell per anar al ball de la festa major que mai va poder estrenar, fins a arribar al d’una nena en un cotxet amb un jersei de perler fet a mitja buscant la mirada dels pares. El models s’havien anat plegant i replegant com si anessin d’una diàstole a una sístole i volguessin arribar a l’ovari que les havia engendrades.
En sortir de l’hospital per la porta giratòria, va poder veure el paraigua impalpable fora del compartiment on ella circulava. Se’l va mirar a través del vidre gotejant i el paraigua es va descordar la cinta del botó, es va espolsar, es va obrir sobre seu… i sota les barnilles li va dir que no hi donés més voltes… que era així la vida!
Ja fora, bo i barrejada entre l’enrenou de la gent del carrer París i el trànsit, va sentir una enorme necessitat d’estirar-se les orelles, de manera que la carn es separés de l’os, i va ser llavors quan va poder escoltar aquell clic a l’articulació mandibular que li va fer desaparèixer de cop el mal de cap. Va ser com quan de petita la felicitaven per l’aniversari… i va seguir comptant els anys fins a agrair la riallada.
