“Escriure era com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té?” A La pell de la frontera, el que ha escrit Francesc Serés, per molt que hagi anat canviant de forma fins a potser desaparèixer, en té molta, d’importància. De fet, la té tota.
No és ficció. Tampoc és assaig. Ni periodisme. És, tal com diu el mateix Serés, el que en anglès en diuen ‘no fiction’. Aquest no-gènere, acompanyat per un estil despullat, clar i directe que encega i fereix la pell com el sol de migdia que cau en ple estiu sobre la plana de Lleida, és l’emprat per Serés per posar-nos davant dels ulls, a mesura que anem llegint, unes realitats que tot i saber que existeixen mai no ens acabem de creure perquè, quan passant pel carrer la mig intuïm de cua d’ull, de seguida girem la mirada i fem com si no els veiéssim o bé, simplement, “ens expliquem la història que ens interessa per quedar-nos tranquils perquè ni tan sols sabem què ens neguiteja.”
Amb els ulls ben oberts i la llibreta i el bolígraf sempre a punt (“Ells tenen la vida i tu tens una llibreta i un bolígraf, no cal res més perquè et mirin”), Francesc Serés recorre la riba del Cinca, part del que en diem la Franja de Ponent (la primera de les nombroses fronteres que travessa el llibre), dels Monegres fins a Lleida, passant per Saidí, el seu poble natal. Tot i que sovint imposen més distància les fronteres mentals que no les físiques, aquestes marquen també uns límits que farem bé de travessar per conèixer una part del país que, potser precisament per ser terra de frontera, el final d’un món, ha quedat oblidada. “Els finals del món no són lineals, són un conjunt de forats negres distribuïts de manera més o menys erràtica per tota la superfície de la Terra. Els Monegres en són un.” I per conèixer un territori no n’hi ha prou només de veure’n el paisatge des de la finestreta del cotxe, cal també aturar-se i parar l’orella, escoltar la terra que ens parla per boca dels qui hi viuen. Un paisatge a voltes àrid, a voltes frondós i fecund, però sempre poblat per persones. I aquí és on rau la veritable importància d’aquest llibre. De fet, importa ben poc determinar a quin gènere pertany perquè és, simplement, Literatura.
A ‘La pell de la frontera’ el mirall de Stendhal agafa un angle nou: alhora que reflecteix el camí i la gent que s’hi troba, ens torna la nostra pròpia imatge. Parlant amb els immigrants africans, els provinents dels països de l’est, els xinesos, però també amb els qui, des d’aquí, els ha tocat conviure-hi i els han ajudat com han pogut, Serés fa molt més que explicar-nos les seves històries. Amb l’objectivitat i la distància que imposa la impotència de saber que un de sol no pot fer res, ens fa acompanyar-lo per superar fronteres: les que han travessat els immigrants per arribar fins aquí –“després de travessar cinc països ha saltat a l’Atlàntic en una barca (….) fins a arribar a Lleida per acabar dormint al ras i treballar a la fruita”–, deixant-s’hi literalment la pell moltes vegades. Però també les que establim entre nosaltres i “ells” des de les nostres posicions aparentment tan allunyades i còmodes –“La misèria dels altres ens tranquil·litza, sempre agrada, és estètica i reconfortant.”–, perquè tot i que “la percepció de la massa, dels ells, és magnètica”, llegint les històries del Hakeem, el Mbaie i el Majeed, que s’ha perdut, però també les que ens són més properes, com la del Brillo, comencem a adonar-nos que “no hi ha ningú a recer, totes les teulades cauen i les ràfies són poc fiables.” Ells som Nosaltres.
Igual que avança pels camins de terra o les carreteres asfaltades, el mirall reflecteix també el pas del temps i els canvis que provoca en tot allò que toca, per immutable que sembli. Els camps passen del secà al regadiu, els vells pallers desapareixen i els substitueixen naus industrials que acaben igualment abandonades. El temps vola i, de frontera en frontera, anem des del començament de segle, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària que tot ho va arrasar, fins a l’11 de setembre de 2013, just quan toquen les campanes de la Seu Vella de Lleida, a les 17:14, per afegir-se a la Via Catalana: “Els nous relats necessitaran incloure el procés d’independència. El temps s’ha accelerat: la crisi ha estat fulgurant, la immigració ha modificat el mapa del país i la situació política ho canvia tot.”
I, al capdavall, per cansats que estiguem, no queda més remei que continuar avançant, continuar travessant fronteres, perquè “els bolígrafs es gasten, les llibretes arriben a la darrera pàgina i la vida continua”.
[La pell de la frontera. Francesc Serés. Quaderns Crema, 2004]
