Només una idea tan sòlida com la del Referèndum podia catalitzar amb tanta força la virulència antidemocràtica que l’Estat espanyol utilitza per enfrontar-se al procés d’independència de Catalunya. La repressió i la violència policials que els catalans vam viure durant la celebració del Referèndum suposen un abans i un després en la manera com imaginem la relació entre Catalunya i Espanya. Un estat que no vetlla per les llibertats més bàsiques d’una part de la població, en aquest cas una minoria nacional, diversa en el seu si, és un estat inhabilitat per governar-la. Mai en la nostra història els catalans havíem ocupat tantes primeres planes a la premsa internacional, la qual ha condemnat sense fissures la manca de proporcionalitat en les càrregues policials contra població pacífica l’1-O.
A Madrid es convocà dissabte, 7 d’octubre, una manifestació sota el lema “Hablemos” que compartia protagonisme amb una altra a favor de la unitat d’Espanya. La idea que subjau a aquesta manifestació és fal·laç perquè parteix del supòsit que les dues parts del contenciós, la Moncloa i la Generalitat, són responsables de la manca de diàleg entre els dos governs. El President Puigdemont, per posar només un exemple recent, ha acceptat la petició de Suïssa per fer de mediadora entre Madrid i Barcelona, ja rebutjada taxativament pel Govern espanyol.
La frase que va pronunciar Gemma Nierga després de l’assassinat d’Ernest Lluch per part d’ETA els anys noranta, “ustedes que pueden, dialoguen”, l’ha recuperada Jordi Évole en un article recent publicat a El Periódico, on s’excusa dient que “no estoy ni mucho menos comparando situaciones”. Ara que els èxits materials de l’independentisme són inqüestionables (penseu en la seqüència 9-N al 2014, 27-S al 2015, 1-O al 2017), l’opinió pública espanyola intenta desplaçar l’ideari independentista fora del cercle d’allò que es considera legítim en democràcia. No hi ha hagut mai cap „pistola sobre la taula“ per part de l’independentisme a l’hora de negociar, com ha arribat a dir, literalment, el portaveu del Govern espanyol Méndez de Vigo. Només hi ha hagut un referèndum.
La premsa espanyola s’ha abocat desenfrenadament a una política de propaganda basada en l’elaboració d’un discurs guerracivilista inacceptable: els catalans estan manipulats per les elits, els catalans són uns sediciosos, els catalans volen perpetrar un cop d’estat. L’Estat vol utilitzar la situació de tensió que es viu a casa nostra des del 20 de setembre i que es manté després de la celebració del Referèndum per aturar la independència des de dins, mitjançant discursos que deslegitimin els valors universals que inspiren el procés independentista: un moviment inclusiu, ideològicament transversal, pacífic i democràtic. Mentrestant, la Unió Europea, el projecte polític integrador de la qual està segrestat pels interessos d’uns estats-nació cada dia més gelosos de les seves sobiranies nacionals, emet un discurs tou i mancat de visió política a través dels representats dels grups polítics que integren el Parlament Europeu i que de moment dona via lliure a Espanya en la repressió contra l’independentisme català.
Amb una participació del 43,03% del cens i una victòria del Sí d’un 90,18%, la qual suposa un total de 2.044.038 vots, el Govern de la Generalitat inicia el camí cap a la declaració d’independència tal i com estableix la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant aprovada pel Parlament el mes de setembre. Davant els fets ocorreguts l’1-O, la necessitat de mediació internacional és inqüestionable. La proclamació d’independència sembla que podria apel·lar-hi directament.
Considerem que només una declaració d’independència pot desencallar la situació de bloqueig absolut per part del Govern espanyol no només a negociar els termes de la separació, sinó a la idea d’un referèndum pactat. Només si som fidels al mandat popular expressat l’1-O i mostrem al món que, més enllà de les amenaces i la por, ens volem constituir en un Estat lliure, les peces del tauler de joc internacional començaran a moure’s i prendre posicions. Si no ho fem, només som una pedra a la sabata d’Europa. No deixarem de ser considerats un afer intern d’Espanya fins que demostrem la determinació d’implementar els resultats del Referèndum. Ja s’ha demostrat que una comunitat autònoma espanyola, per moltes fites que hagi aconseguit en el terreny democràtic, no pot interlocutar amb cap Estat o la Unió Europea.
Després de la declaració d’independència, la situació política d’inestabilitat que es viurà a Espanya hauria d’empènyer la comunitat europea a forçar Rajoy a seure en una taula de negociacions. És comprensible que la idea de prendre aquesta decisió desperti por i dubtes. Les amenaces de l’Estat espanyol són més agressives que mai. Ara bé, l’alternativa és claudicar davant de l’ús del xantatge, la mentida i la violència de l’Estat. L’alternativa és acceptar viure en un Estat espanyol decidit a assimilar-nos definitivament. Mai no imaginàvem que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil poguessin actuar desmesuradament en una operació dissenyada des de la Moncloa. Però no podem oblidar que l’ús de l’exèrcit per part d’un Estat membre de la Unió Europea en contra de la seva població és una línia vermella que Espanya no pot ultrapassar. No podem deixar-nos enterbolir l’enteniment per la por. Un cop la independència s’hagi declarat formalment, iniciarem el camí, potser difícil, potser llarg, que no podrà sinó culminar en un procés de negociació arbitrat internacionalment, i si és necessari ratificarem la declaració d’independència en un altre referèndum. L’estratègia d’Espanya només pot perdre si vencem la por i tenim confiança en els valors que inspiren el món occidental. La transformació d’Espanya en un estat modern d’Europa només depèn que nosaltres fem el que la dignitat política ens dicta. De moment, Angela Merkel ja ha conversat per telèfon amb Jean-Claude Juncker sobre Catalunya.
