L’escola: la voluntat de ser mestre i ensenyar.
Una sobrecàrrega de valors, pot haver ensorrat l’escola? La consciència de tenir a les seves mans una noble ideologia que no pas més que no pas la seva formació educativa i cultural dels futurs ciutadans, pot haver fet embogir les institucions educatives? Així de provocatiu és l’objectiu de Gregorio Luri, una de les veus més estimulants, autoritzades i de referència, quan es parla d’educació i pedagogia a Catalunya. Aquest llibre – en el que es parla, expressament i a consciència, de “mestres” i “escola” – vol posar en qüestió si l’escola ha perdut de vista els seus objectius, fonamentals per a la creació d’una nació i una societat riques, pròsperes i cultes, per la noblesa moral que vol encarnar i les pretensions amb les que es presenta al món. Un objectiu no pas senzill, que Luri – sempre perspicaç, provocador i lúcid – assoleix amb matrícula d’honor (si se’m permet la broma) en aquest llibre que – al costat de “L’escola contra el món”, del mateix autor – hauria de ser una lectura obligatòria per a tots els catalans interessats en construir una Catalunya més lliure, més forta i més sana.
Per una educació republicana. Escola i valors. Gregorio LURI. Editorial Barcino. Barcelona, 2012.
Memòria d’un home d’Església i cultura. Memòria d’un català.
Només per tractar-se de l’obra d’un amic i col·laborador d’aquest diari, Podran arranar, però no desarrelar ja mereixeria tenir un espai en aquestes recomanacions – singularíssimes de Sant Jordi – però, en aquest cas, l’Andreu Pujol s’ha enfrontat amb nota a un gènere complex, que té les seves servituds, amb una gosadia admirable. Podem dir que del llibre de l’amic Pujol en surt la veu profunda i noble d’un homenot admirable i imprescindible, dels que teixeixen la nostra petita història i ens han permès resistir els mals vents de la història. Mossèn Pere Ribot i Sunyer, al qui l’autor fa parlar, directament, en primera persona, fou, en la seva doble condició de sacerdot i poeta, home d’Església i home de cultura, profunda, senzilla i únicament català. I com a català, ben arrelat a la terra, oferí el que tenia: escalf i trobada al país, a la seva llengua perseguida i, sobretot, a les seves gens.
Podran arranar, però no desarrelar. Vida de mossèn Pere Ribot i Sunyer. Andreu PUJOL i MAS. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2012.
Cartes creuades sobre la fe
Un agnòstic amic de les religions, admirador de les religions – Vicenç Villatoro – i un cristià escèptic; un cristià que cerca, que tracta d’entendre millor allò en què creu – Francesc Torralba. Així es defineixen els autors de Amb Déu o sense, respectivament. Tal i com ja feren en un cèlebre i molt interessant llibre, el cardenal jesuïta Carlo Maria Martini i el semiòleg i escriptor Umberto Eco, el diàleg sempre és franc entre un fidel cristià reflexiu, que no s’amaga davant del dubte, i un agnòstic respectuós i disposat a entendre’s. I és que aquest llibre – un nou clàssic d’una Fragmenta en estat de gràcia – deu molt al In cosa crede chi non crede? de Martini i Eco i en pot ser una versió aproximada en la nostra llengua i des de la nostra realitat. Cal recordar que, precisament, el diàleg entre els catòlics – els qui creuen – i els agnòstics – els qui no creuen – és l’objectiu del que el Papa Benet XVI ha anomenat “L’atri dels gentils”, aquell espai del Temple en que es poden trobar uns i altres.
Amb Déu o sense. Francesc TORRALBA i Vicenç VILLATORO. Fragmenta. Barcelona, 2012.
Eugeni d’Ors, altre cop, a les llibreries
Al pròleg a l’edició de Gualba, dins l’obra completa d’Eugeni d’Ors que fa anys que emprengué Quaderns Crema, el professor Xavier Pla afirma, recollint uns mots del crític Ramon Esquerra, mort ben jove a la Guerra Civil, i publicats a La Veu de Catalunya: “Ramon Esquerra es preguntava retòricament si la reaparició de Xènius obeïa a una ‘reintegració a les coses de Catalunya” o bé si era simplement la idea d’un editora que ‘emprèn pel seu compte l’aventura de posar altre cop l’obra del Pantarca a l’abast de tots nosaltres’”. Gairebé vuitanta anys després, ja tancades – aparentment pel temps, o això seria oportú – les ferides de l’afer D’Ors, ens podem continuar preguntant si la reedició d’una obra tan singular del Pantarca obeeix a una voluntat clara de la intel·lectualitat catalana de situar a Xènius al lloc que mereix dins la cultura, el pensament i la literatura catalanes o, per contra, és només la dèria d’un editor, muri i savi, com és Jaume Vallcorba? Sigui quina sigui la nostra opció, ha de ser motiu d’alegria tenir altra vegada a les llibreries un text d’Eugeni d’Ors, amb olor de tinta fresca i voluntat de continuïtat, perquè si alguna obligació té una cultura petita i fràgil com la catalana és respectar, reverenciar i no oblidar aquells personatges que van elevar-la.
Gualba, la de les mil veus. Eugeni D’ORS. Quaderns Crema. Barcelona, 2012.
Història contemporània de la nostra casa de l’ànima
Aquest volum – sòlid i ben presentat – és potser, juntament amb alguns petits grans clàssics de l’editorial, un dels llibres més importants dels publicats fins ara per Acontravent, la voluntariosa i idealista empresa del nostre Quim Torra. I és que a Notícies d’abans d’ahir s’hi ha reunit el saber enciclopèdic, divers i fecund sobre el nostre passat que domina el professor d’història de la llengua catalana a la Universitat de Girona August Rafanell. Si com deia Heidegger, la llengua és la casa de l’anima, la llengua catalana ha de ser la casa de l’ànima del país. I l’ànima dissortada de la pàtria i de la llengua troben en l’obra de Rafanell un minuciós estudi de tots els seus avatars. Del que Rafanell anomena “La il·lusió francesa”, és a dir la francofília catalana que s’estén des de la decadència hispana fins a la Gran Guerra, als enemics ideològics de Fabra, passant per la via occitanista i els germanòfils catalans durant el primer conflicte europeu en seria la primera part. A continuació, i enllaçant bé amb el darrer apunt del bloc anterior dedicat al filòleg i clergue Antoni Griera – enemic de Fabra i germanòfil repatani – esdevingut una mena de filòleg oficial del franquisme, el segon bloc íntegrament dedicat a la destrucció del català durant el franquisme, empresa per fortuna inconclusa. Tots dos àmbits, doncs, formen un estudi imprescindible, per conèixer el nostre passat més proper.
Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX. August RAFANELL. Acontravent. Barcelona, 2012.
La complicada assumpció del passat
Francesc-Marc Àlvaro, que ja va escriure fa anys un llibre d’autèntica referència quan es vol de parlar d’història i memòria de la Catalunya i l’Espanya contemporànies, Els assassins de Franco, hi torna anys després amb un llibre on aprofundeix, precisament, en els conceptes d’història i memòria, fent un repàs dels principals esdeveniments del segle XX, recorrent exemples i llocs vinculats a aquests esdeveniments: des dels camps de concentració nazis fins a les trinxeres de l’Ebre, de la Shoà a la Guerra Civil. La voluntat d’Àlvaro és, precisament, posar en qüestió la solidesa, però alhora la necessitat, de la memòria, que és sempre d’elaboració difícil, complexa, personal i heterogènia. Però sempre, com bon analista i intèrpret de l’actualitat que és, el periodista trasllada la memòria al nostre univers d’avui mateix, i contraposa l’ús de la memòria amb els nostres comportaments, que avui són present i demà ja seran història.
Entre la memòria i l’oblit. El laberint de la memòria col·lectiva. Francesc-Marc ÀLVARO. La Magrana. Barcelona, 2012.
