Diem que totes les opinions són respectables, diem que volem llibertat d’expressió, diem que tothom té dret a dir la seva, però quan llegeixo segons quins comentaris, penso “la vostra opinió us l’hauríeu de posar on us cabés”.
No sé res de la vida de la Charlotte, només sé que és una dona que volia donar-li una millor vida al seu fill de 4 anys i el va posar dins d’una llanxa pneumàtica a la costa nord de Sàhara Occidental. No va anar bé i el petit Moisès no va arribar viu al seu destí.
Després de tot un any de tràmits en el qual el petit Moisès ha estat dins d’una nevera de l’Institut de Medicina Legal de Las Palmas, li han pogut donar sepultura, però la mare ha hagut de seguir la cerimònia per videoconferència.
La notícia que vaig veure per Instagram va ser la carta que la Charlotte li va escriure al seu fill per demanar perdó i dir-li que li hauria agradat veure’l per última vegada, però que no ha pogut ser.
M’hauria de curar el costum de llegir els comentaris, perquè m’hagués estalviat algunes sensacions desagradables quan vaig veure coses com: “No puedes dejar a un niño a la deriva. Para que lo tuviste? Si lo abandonas a los 4 años” “Dejen de tener hijos. Perdón pero esto no es algo al azar””Tener hijos es una responsabilidad, pero como no hace falta nada para tenerlos…y ademàs te dan facilitades si vienes con hijos pequeños”
De veritat que s’ha de permetre que, públicament, es diguin coses com aquestes? De veritat que es pot tenir tan poca empatia amb el sentiment d’una mare sigui quina sigui la causa per la qual ha perdut al seu fill?
Potser és que l’empatia que tothom demana és la qualitat que menys es té quan xoca de front amb les creences. És una mare que ha perdut el fill, però, com no ens agrada que vingui gent amb pastera, a sobre, la fem a ella culpable del que li ha passat.
