Ja ha tingut lloc l’assemblea general de l’ANC. El moment i les circumstàncies en els que s’ha reunit, no admet cap marge per errors. El que n’havia traspuat abans reconec que em preocupava una mica. Esmenes que volien fer l’ANC “menys presidencialista i més assembleària” o demanant que en gairebé tots els casos el vot no sigui secret poden ser molt respectables ( a part de què el vot a tot arreu hauria de ser sempre secret, i només sotmès a la consciència de cadascú), però em sembla que estaven confonent l’entitat amb un partit més, cosa que ni és ni ha de ser.
Igual que l’ANC demana als partits unitat en la consecució de la independència, els membres i simpatitzants d’aquesta formidable eina cívica catalana hem de demanar tant de la cúpula directiva com de nosaltres mateixos que se sigui fidel a les idees que van motivar la seva constitució i que es conservi la orientació que li ha donat uns èxits sense parió a tot Europa. Què vol dir això? vol dir:
1. Tenir present que els seus membres, i sobretot els seus directius, poden tenir les preferències que vulguin per un dels partits polítics catalans, però aquestes preferències les han deixar a la porta de l’entitat. Dins de l’ANC, la única preferència ha de ser la consecució de la independència.
2. Deixar de banda qualsevol vel·leïtat d’actuar o de presentar-se a unes possibles noves eleccions com un partit més que vulgui substituir CDC i ERC. Aquests dos partits, dins del govern Puigdemont estan fent feina bona i tan ràpida com poden. No cal substituir-los sinó fer-los-hi costat ni que caiguin llamps de punta. Per sort sembla que això ja ha quedat clar.
3. No fer res que pugui posar en perill la transversalitat, la imparcialitat política de l’ANC que és el seu actiu més decisiu i més preuat. Això vol dir: evitat completament que l’ANC pugui ser vista com una sucursal d’un partit determinat.
4. Ajudar una i altra vegada a desmuntar les mentides unionistes, les pors que encara fan que força gent vulgui la independència, però no hi voti a favor per por de les conseqüències que tan negres els hi pinten els que volen evitar-la sigui com sigui.
5. Tenir com a guia per establir les estructures internes, no pas si són més presidencialistes o no, sinó si són les més eficients i les que permetin decisions molt ràpides com les que caldran si la política espanyola s’acabés de tornar boja. No servirà de res tenir unes eines teòricament molt boniques però en les que per cada decisió calguin una setmana o dues. Hi pot haver moments que aquest temps no hi sigui i que una estructura “presidencialista” hi pugui fer front. Són temps excepcionals i cal tenir eines excepcionals.
Ja ara hi ha altres pobles que ens envegen per haver aconseguit aquesta eina extraordinària de mobilització ciutadana, pacífica i democràtica com poques. Malversar-la o tacar-la amb picabaralles personals o ideològiques que la puguin paralitzar és el que no perdonaríem mai la gent de bona fe, la gent entusiasta que tan dins com fora de Catalunya ha contribuït i segueix contribuint tant com cadascú pot a fer realitat aquest somni de milions de patriotes: un nou estat català, obert al món, germà de tots els altres pobles que ens vulguin donar la mà, inclòs, no cal dir, l’espanyol És una responsabilitat molt gran. I tots esperem que l’ANC se’n demostri digna.
Pel que fa a la Diada d’aquest any que es vol descentralitzar-la i fer-la a més de Barcelona, també a altres ciutats catalanes, jo ho trobo excel·lent. Serà una visualització de l’estat d’ànim del país, tant bo com les concentracions a Barcelona i com la Via Catalana. I tot el què hagi passat fins llavors serà un incentiu per fer un crit comú de la població de Catalunya: Ara més que mai!
A mig maig s’elegiran els càrrecs directius que han de ser rellevats. Desitjo amb tot el cor i tota l’ànima que els que dirigiran l’entitat en aquest any crucial que tenim al davant ho facin amb l’encert i la valentia que caldran per assegurar definitivament a l’ANC un gran lloc a la història de la nostra terra. No sols l’ANC sinó tothom s’hauria de fer seva les característiques que el President Puigdemont ha dit que el guiaven: valentia i prudència. Prudència per no fer res (“brindis al sol”, declaracions que no duen enlloc o fetes massa abans d’hora) que representi posar-nos nosaltres mateixos pedres al camí. Valentia, per fer allò que cal fer, amb pas segur i serè. I cap pas enrere. Així guanyarem la prova de foc que ens espera aquests mesos vinents.
