No hi ha dubte que les últimes i abominables invectives contra els catalans, que han fet circular per la xarxa uns quants brètols, exasperen els ànims i radicalitzen les posicions polítiques sobiranistes. En aquesta qüestió l’ambient es va degradant, però ens agradaria pensar que les persones raonables de tot el territori espanyol faran un toc d’atenció al govern del Partit Popular perquè posi fre a les reiterades manifestacions d’odi i de menyspreu.
Encara que alguns ho puguin dubtar, la gran majoria dels ciutadans espanyols poden ser anticatalanistes, però no són anticatalans. Són, tanmateix, incapaços de generar actituds de comprensió i diàleg davant el fet diferencial català. No saben gaire què pensar i menys encara com actuar davant el repte que presenta la Catalunya d’avui. Ni polítics, ni intel·lectuals, ni acadèmics, ni representants del món dels negocis o de les finances, amb alguna excepció, han posat sobre la taula alternatives intel·ligents i políticament interessants davant la posició oficial del govern espanyol actual.
Fa molts anys que, ja introduït el règim d’autonomies, vaig escriure que Catalunya era per a Espanya una porció important, econòmicament consistent, i per això mateix cobejada i vigilada, del patrimoni general d’Espanya. Catalunya és concebuda com una propietat adquirida, com una possessió resultant d’una herència que li ha llegat la Història. Aleshores em preguntava i em segueixo preguntant: ¿quin esforç ha fet Espanya per superar l’estadi de la possessió freda, de la conveniència calculada i de la submissió humiliant de Catalunya, en favor de la vinculació cordial, efecte de la comprensió i de l’estimació de la seva diferenciada identitat?
No sé si la Catalunya actual, que ja ha fet passes gegantines cap a la seva llibertat, serà prou forta com per desfer-se del domini secular a què l’ha sotmès el poder espanyol de matriu històrica castellana. No sé si Espanya, per una giragonsa miraculosa, un dia canviarà la seva actitud dominadora que sempre l’ha caracteritzat i s’avindrà a una reestructuració radical de l’Estat. Penso que no, encara que el senyor Duran Lleida tingui alguna vaga esperança que això pugui succeir.
El que sí sembla probable és que si el sobiranisme no se’n surt a les urnes, Catalunya patirà un ofec sistemàtic en totes les bases de la seva identitat col·lectiva. Com ja ha avisat l’agut i informat periodista Suso de Toro, “no hi haurà pietat per als vençuts”. I ell mateix afegeix que Espanya, ni la de dretes ni la d’esquerres, està disposada a negociar res. La pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles, de dins i de fora del Parlament, tenen com a únic objectiu derrotar Catalunya per asfíxia, objectiu que s’ha d’assolir en el termini d’un any. Un advertiment que no s’ha de magnificar, però tampoc no s’ha d’oblidar.
Tot i això, Catalunya compta una arma per ara imbatible: la seva capacitat de resistència, la capacitat de resistència íntima dels ciutadans que l’estimen i s’hi comprometen. Una capacitat que, en un moment donat, pot semblar extingida, però que al moment següent torna a presentar-se amb vigor renovat i amb ànsies de victòria.
