En els anys vuitanta jo era un jove desorientat, vivia en una capital de província espanyola i en accedir a la universitat vaig cometre el desencert de triar la carrera de dret. En el meu primer any de carrera vaig anar a raure en una aula on érem 500 alumnes i només disposàvem de 200 seients per acomodar-nos. Això va ser un problema durant els dos primers mesos, perquè a partir del tercer no s’arribava a omplir ni la meitat de l’aula: totes les classes eren d’estil magistral, el professor o el catedràtic de torn amollaven un discurs que els alumnes anaven copiant més o menys literalment, i que l’endemà mateix hom trobava fidelment reproduït en fotocòpies que es podien adquirir en qualsevol de les nombroses copisteries properes a la facultat.
Els meus companys estudiants solien tenir un perfil cultural bastant justet, i feien justícia al vers de Machado “desprecia cuanto ignora”. No era gens freqüent que l’alumnat tingués cap mena de participació en la classe. Només recordo que de tant en tant, si el professor havia exposat diferents teories, punts de vista o posicions sobre qualsevol tema, algú demanava la paraula i preguntava: “Pero la respuesta buena, ¿cuál es?” Gens sorprenent si es té en compte que l’ensenyament tenia com a objectiu prioritari la simple memorització de dades per, un cop acabada la carrera, fer front a unes oposicions d’aquestes amb què es nodreix el cos funcionarial espanyol. Ras i curt: “muera la inteligencia”.
El que és autènticament preocupant és que d’aquestes classes en va sorgir l’actual elit judicial espanyola. De fet tinc un company de classe que en l’actualitat forma part del Tribunal Superior de Justícia de Navarra. Si coneguessin una mica aquest món no els sorprendria que ocupés aquest càrrec després d’haver-se destacat dictant sentències “exemplaritzants” en casos de kale borroka, un concepte que, veient com s’estan desenvolupant les coses a Catalunya, seria millor que reconsideréssim, no fos cas que l’Estat espanyol ens hagués estat fent combregar amb rodes de molí tots aquests anys.
Sincerament, crec que aquest concepte de “la resposta bona” ens mostra a la perfecció un seguit de mecanismes psicològics predominants en la incultura espanyola. D’entrada, la resposta bona implica l’existència d’una autoritat inqüestionable de la qual depèn l’establiment de quina resposta és la bona i quina no. També implica la impossibilitat del pensament crític, més per mandra i per incapacitat d’exercir-lo que per cap altre motiu. La creença en la “resposta bona” és més una qüestió de fe que no pas el producte d’una anàlisi racional: això implica que la validesa de la resposta no depengui de la seva capacitat de solucionar o ni tan sols d’analitzar el problema que ha suscitat la necessitat d’una resposta.
Les societats que només es preocupen per “la resposta bona” són les víctimes perfectes del totalitarisme i la seva concreció populista: el fanatisme. Des del punt de vista del fanatisme, els dissidents només es poden catalogar com a personificacions de la maldat, bojos, malalts o gèrmens. Possiblement això explica la incapacitat de la societat espanyola de plantar cara als seus conflictes a través del diàleg i la negociació, i ni tan sols d’establir mecanismes o institucions que vetllin per una convivència civilitzada entre els seus components. D’aquí la pulsió guerracivilista que sempre l’ha caracteritzada, i la imperiosa necessitat de la societat catalana de separar-se’n.
Això es tradueix en la manca de pluralitat dels mitjans de comunicació espanyols, que es dediquen a distribuir consignes guerreres per comptes d’aplicar anàlisis raonades dels conflictes del dia a dia. També explica la nul·la incidència que han tingut les ciències socials més enllà d’alguns àmbits universitaris. I l’absolut desinterès dels òrgans jurisdiccionals espanyols pel concepte de justícia: només els importa quina és “la resposta bona”.
