Amics, amigues,
Em resulta difícil tornar-m’hi a posar després d’uns dies de festa agredolça. Per si no m’enteneu, us remeto a la meva darrera carta. No vull recargolar-me en el pessimisme ni en els records. Això no vol dir que no em facin mal algunes coses del cos i de la ment. Diuen que cal tirar sempre endavant, malgrat els mals camins, els entrebancs i el llast que arrosseguem. Perquè, és clar, jo no soc l’únic a qui ja li pesen els anys, la motxilla i tot el que penja. Cal, com diuen, ser positius. Doncs vinga, a dir mentides.
No, no en diré de mentides, perquè de petitet em van ensenyar que això és una cosa lletja, que no s’ha de fer. Doncs, de què voleu que us parli, de la boira? Dels torrons? Dels canelons? Seria més positiu parlar del Concert de Sant Esteve. Això sí que retorna! Com, en general, retorna la bona música. Enguany, encara no he posat nadales per als nets, com acostumo a fer cada any. Cap d’ells me les ha reclamat. Sort que en van tocar i cantar a la pujada del pessebre al Pedró de Llerona. Hi havia dos nets que tocaven el flabiol. La missa del gall va ser molt concorreguda i solemne. Els nets van aguantar molt bé, malgrat que hi va haver poques nadales.
I, ara que hi penso, enguany encara no me posat cap Oratori de Nadal. Deu ser per aquest motiu que les paraules no flueixen com voldria. No puc seguir. Demà, amb música, segur que sortirà quelcom amb sentit. Ara es tard, per a mi, i me’n vaig a dormir.
Som a 27 de desembre, avançada la tarda. Tampoc hi havia manera, però m’he posat l’Oratori de Nadal de Bach i sembla que el cap s’aclareix. Que s’aclareixi no vol dir que volin pel cap angelets amb bones notícies. No hi ha boira defora; hi ha foscor, però la boira al cap persisteix i no podré escriure sobre l’alegria d’aquests dies. Segueixo veient tot el més fosc del món i de la vida; de la vida i de la mort, perquè em sento envoltat de mort i de patiment. La mort la tinc sempre present i no m’ha fet mai por; el patiment sí, em fa por i el tinc present, perquè el pateixo. El de menys és el propi, és el dels altres el que em corca, potser per un cert sentit de corresponsabilitat. O, és que no en tinc (si us hi apunteu, tenim), amb tot el que passa al nostre entorn, el més proper i el més llunyà?
Malgrat que amb el cap enterbolit he seguit, el mínim possible, les notícies d’aquestes dies. Em sembla que em vaig quedar en el moment quan els nostres presos polítics en vaga de fam tornaven a ser a Lledoners. Els havien donat l’alta de l’hospital penitenciari, però jo em vaig quedar amb un dubte: estaven tots prou refets? Se suposa que quan els metges van autoritzar el trasllat és que estaven en condicions. Però, pensava sobretot en Jordi Turull, no deu ser que han insistit a voler passar el Nadal amb el altres presoners de Lledoners? Trobo bastant normal que així hagués estat. Allí dins s’hi ha d’establir una companyonia i una amistat que deu estar pel damunt dels partidismes i foteses que vivim defora.
Endemés, suposo que, almenys el dia de Nadal, hi devien poder anar totes les famílies, de tots i de totes, dels polítics i dels, no sé com dir-ho… dels altres, que són tan persones com tots nosaltres, que hem tingut la sort de ser educats normalment, que no hem hagut de delinquir per poder menjar, que no hem hagut d’emigrar i hem tingut sempre el pa a taula. És clar, els empresonats injustament, siguin polítics o no, d’ací o d’arreu, mereixen especialment el nostre record aquests dies. Per als qui creiem en un Déu just i misericordiós, les oracions les mereixen tots i totes, d’ací i d’arreu, fins la nena d’aquell racó llunyà, desconegut, que potser no ha sentit ni parlar de l’aigua potable. (…)
Aquest espai assenyala el parèntesi d’una trucada que he rebut d’un bon amic, sacerdot dels de debò; vull dir, abans de res sacerdot de dalt a baix, seguidor de l’Evangeli de tots, el que inclou especialment els pobres però no oblida ningú, arrelat al país, en aquest cas Catalunya, amb visió catòlica, que vol dir universal, més a prop del poble que de les jerarquies, però rigorós i ferm amb l’Església del déu veritable i, amb el que, ja ho haureu endevinat, coincideixo plenament.
Amb Bach de fons i també el soroll llunyà d’un vidres trencats, les seves paraules han estat com una alenada d’aire càlid enmig del fred que no sento però endevino a través de les vidrieres. És la profunditat que embolcalla les paraules càlides, sinceres, flexibles perquè el seu continent no és rígid sinó que s’adapta com a l’ésser viu que creix al si de la mare. Al principi fou la paraula i el món seria una altra cosa si escoltés aquella veritable paraula. Em conformaria que escoltés la dels humanistes, creients o laics, però que creuen, o creien, en l’ésser humà.
Han passat hores i ara ja estic al la part IV de l’Oratori de Bach, Fallt mit Danken, fallt mit Loben. (Intento traduir: “Cau amb gràcies, cau amb pregàries”. Demano perdó als qui saben alemany.) És profund i alegre al mateix temps. Poden escoltar la música que volen, els empresonats? Em faig moltes preguntes sobre què passa allà dins, i això que he anat a uns quants actes en què hi havia familiars dels presos polítics, àdhuc he parlat amb alguns d’ells, però mai he gosat preguntar sobre aquests detalls. Tampoc ho he fet quan he escrit als presos directament. La música, acompanya tant! Asserena. Només he pogut anar una vegada a Lledoners. El meu estat amb prou feines em permet d’anar de Llerona a Barcelona, a Puiggraciós o a donar un tomb pels volts de casa. Anava a totes les manifestacions i espero poder tornar a anar-hi. No perquè ells i elles s’hi hagin d’estar molt temps, sinó perquè jo confio millorar.
Que trist que és haver de parlar contínuament de presons, de presos i preses innocents, de justícia injusta, perversa; la política avui voldria deixar-la a banda. Encara que alguns consideren que això és política; no entenen res! Parlem d’humanitat i, en tot cas, de justícia, el que els polítics es van traure de sobre, però que vigilen de prop. Em sembla que avui el Tribunal Suprem de Madrid s’ha descarregat dels presos i preses més fàcils (res de pejoratiu per aquests/es). Han enviat al TSJC (Tribunal Suprem que en diuen de Catalunya, com si aquí poguéssim fer justícia…). S’han quedat per jutjar a Madrid els, les, “perillosos(es)”. Raó: concentrar tota la seva ràbia, venjança, odi, en aquells/es que consideren més subversius, més separatistes; si “separatistes”, sembla que la gent, segons quina, no gosi parlar clar.
I, escoltin, jutges injustos, malvats: aquí, totes i tots els catalans ben nascuts (demano perdó a alguns “marginats”) som separatistes i subversius com els qui vostès acusen. Per què no ens acusen als milions de separatistes i ens tanquen en presó preventiva? Humanament parlant estan perpetrant un gran greuge comparatiu entre els encausats i nosaltres, els milions que pensem com ells i hauríem fet el mateix que ells. No prejutgen per intencions?
Vostès, jutges del Suprem, del Constitucional, tots amanyagats pel PP (inclòs VOX, que sempre ha estat a dins) i Cs, de jutges no en tenen res, a no ser que els del Tribunal de la Inquisició també fossin jutges. Això ho està confirmant permanentment la justícia europea i, sortosament, ho confirmarà en el seu dia. Malauradament, ho farà quan els pares d’alguns presos polítics ja siguin morts i llurs fills hagin passat una infantesa i joventut amb uns pares i mares innocents, segrestats, hagin passat els millors anys de la seva vida allunyats d’uns pares que els estimen i que valen infinitament més que vostès, senyories de cartró-merda, que confonen els drets humans més elementals amb el delicte. Vostès sí que són uns perillosos i repugnants delinqüents. Que déu els perdoni; jo, de moment, no puc. Els envio a l’infern!
M’estic encenent potser massa, potser. Però parlant d’humanisme i humanitat tampoc no se m’obliden els qui arreu del món pateixen empresonaments o persecucions injustes. És veritat que ens arriben més al cor els que tenim més propers, però no oblidem les presons dels EUA, Rússia, Xina, Corea del Nord, Turquia, el Congo, el Marroc i les de tants països on la injustícia campa com per l’Estat espanyol, perquè amb una injustícia n’hi ha prou per considerar un estat injust.
I, humans com nosaltres són els qui pateixen les guerres, la fam, la malaltia, la solitud, els desastres naturals (ara Indonèsia o Sicília). Justícia, pau i humanisme per al 2019!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
