“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
El Generalísimo, Franco Burgos, 1 de abril de 1939”
Setanta set anys. Set dècades, gairebé vuit, han passat des que s’escrigué aquesta frase. Una frase que deixava claríssim qui havia guanyat una guerra fratricida i indecent. Un conflicte generat per els qui mai havien entès ni acceptat això de que la sobirania pertany al “poble”.
L’any 1978 s’intentava fer veure que el millor era oblidar-se de les ferides… però sense tancar-ne cap. Bé, alguna sí. Durant quaranta anys els “guanyadors” van poder enterrat i honrar els seus morts. Els “perdedors” després de setanta-set anys encara no ho han pogut fer.
Després de la mort del dictador es tractava d’intentar quedar bé, de no continuar essent considerats un país del tercer món, però els feixistes no volien pas perdre-hi pistonada, ni que ningú els prengués la “gloriosa” victòria dels quaranta anys. Així és com es van inventar aquesta idea de “democràcia”. Una democràcia empaquetada amb lleis de l’oblit; un cap d’estat imposat per l’aliat de Hitler i una constitució brutalment ambigua en tots els punts més complexos, llevat en dos d’ells: el poder del Tribunal Constitucional i la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. L’alternativa a aquest “paquet bàsic” no era sinó tornar als anys més foscos.
A tot això, ni perdó ni canviar la història i superar l’anomalia del bàndol perdedor de la guerra. Tot el que oferia aquesta pàtina democràtica era la imposició d’un oblit vergonyós i injust. Només calia fer entrar al joc del repartiment del poder a les “burgesies perifèriques” i a “l’esquerra” (llavors l’hegemonia d’esquerres la tenia PSOE), sempre que renunciés als seus principis i a canvi de mantenir les seves respectives tropes tranquil·les. Així fou com el règim del 1978 es consolidà, sense reparar la memòria i mantenint intacta la victòria del feixisme.
Gairebé quaranta anys després, (casualitat, el règim franquista va durar 40 anys, el postfranquista va camí de durar el mateix) ens trobem immersos en un bloqueig de tot plegat, la sensació que “això s’acaba” és clara.
Una Catalunya que per fi s’ha decidit a segar les seves cadenes, unes cadenes que alguns van cuidar-se de fer veure que no hi eren a canvi de les seves immunitats i prebendes i d’entrar en aquell “repartiment”. Un moviment popular i pacífic que decideix trencar amb l’oblit i que obliga a tothom a posar les cartes damunt la taula. Com a mostra, un botó: la primera llei de desconnexió aprovarà l’anul·lació de totes les sentències franquistes.
A l’altre cantó de l’Ebre, mentrestant, un ministre ens dóna lliçons i ens diu que volem guanyar una guerra que vam perdre vuitanta anys enrere. Entenem que la van guanyar els seus, doncs. Catalunya ha decidit acabar amb l’oblit, emancipar-se. El propi Ministre ens deixa claríssim que som un país diferent. Aquí ja tenim una majoria molt clara a favor de trencar amb tot allò. A Espanya potser hi serà la setmana dels tres dijous. Malgrat això, quan hi sigui, que ningú dubti que Catalunya ajudarà els germans d’Espanya sempre que ho necessitin. L’esquerra d’aquest país també ha de donar-hi voltes. Això no va de banderes ni de sectarismes nacionals.
Tot plegat no deixa de ser la més gran revolució contra l’oligarquia i el poder establert i, almenys a Catalunya, els constituents decideixen agafar les regnes per sobre els constituïts. És en aquest sentit, també, els líders dels “Comuns” han de saber escollir i llegir bé el moment. Volen estar amb la revolució republicana de Catalunya, que parla sense complexes i trenca explícitament amb el feixisme que ho havia deixat “atado y bien atado” o, per altra banda, prefereixen continuar esperant fins que “es congeli el sol”, mentre milers de famílies pateixen sense poder desenterrar els seus morts?
La ruptura, més d’hora que tard, es consolidarà. Depèn dels Comuns, també, que es faci abans o després. Tot el que sigui remar en contra o posar pals a les rodes a la revolució és una traïció a la ideologia republicana i d’esquerres. Esquerra Republicana mai va renunciar als seus símbols. Fou l’últim partit a ser legalitzat, d’altres no ho poden dir. Ara és la seva oportunitat de recuperar allò al que havien renunciat. Tan de bo se sumin al carro de la revolució popular, els necessitem per fer-ho bé i fer-ho ràpid.
