La ridícula divinització de la cuina
Començo advertint que el meu menú preferit és una bona amanida d’escarola, carn de xai a la brasa i un suc de taronja. I que mai m’he assegut a una taula amb l’objectiu prioritari de gaudir simplement del menjar. Per a mi la cuina és una necessitat primària, una funció orgànica. Simplement alimentació. Em sembla absolutament exagerada aquesta divinització de la cuina, els cuiners i els crítics en gastronomia. Igual que penso que el cotxe és una eina per desplaçar-se i no un objectiu en sí mateix, el beure i el menjar compleixen, exagerant, un objectiu: fer passar la gana. Alguns pensareu: doncs menja herba i ves a pasturar. Però jo no critico la bona cuina sinó la seva ridícula sublimació.
El que alimenta un bon record d’un dinar o sopar per a mi és la companyia, la conversa interessant, més que no pas compartir un o altre plat. De fet no recordo mai el que he menjat. Ja em passava de petit, quan tornant d’escola a casa, m’ho preguntaven i mai sabia que dir.
Estic d’acord que la gastronomia forma part de la cultura d’un poble, que respon al seu paisatge. I que la riquesa de la seva gent s’expressa també en la seva cuina. En aquest sentit Catalunya és privilegiada. La diversitat de la terra i els seus productes, del mar a la muntanya, del secà al regadiu, ens ofereix mil alternatives. Una adequada combinació dels productes, animals i vegetals, amb la tradició culinària i la imaginació innovadora ens pot oferir exquisits plats pel nostre paladar. Però això, per sí mateix, no és res. Res important.
Asseure’s a taula i compartir el menjar té la seva mística. Ja ho varem veure fa 2.000 anys i encara dura. I és així en moltes cultures i tradicions. Oferir compartir la taula i els aliments té un simbolisme superior al simple fet de menjar. De la mateixa forma que el seu rebuig suposa per alguns una ofensa imperdonable. Ningú seu a taula amb un desconegut o un enemic. Compartir la taula és compartir part del cicle vital. Oferir el menjar és senyal de pau i d’amistat. Per això el que dona sentit a tot plegat és compartir la taula i els aliments no pas els plats cuinats i els seus cuiners.
I és que n’hem fet un gra massa. A vegades sembla que la cuina sigui el millor que té Catalunya i que l’adoració pels seus cuiners sigui superior al que generaria un premi nobel català. Em recorda uns veïns que presentaven a un nuvi futbolista de primera, com si fos el millor partit de la seva filla. I jo pensava, si al menys fos catedràtic d’universitat.
A això de la cuina podem dir-li cultura si voleu però cultura menor. O és que hem de posar un plat de faves amb no sé quans adjectius en francès al costat de la literatura, la pintura, la música, per no seguir una llista d’altres arts, escultura, arquitectura, interpretació, dansa,….. Hi ha aliments de l’esperit, que romanen per sempre al nostre interior. I hi ha aliments de la carn, que s’evacuen cada dia, per anar bé.
El tema vins encara és més delicat. J no en bec, tampoc de cava, perquè em fan mal. Un bon amic, que hi entén de veritat, em diu que si en begués del bó de veritat no em passaria. El cert és que quan me’n ha ofert, del més bo, i del més car, també l’he paït malament. I a sobre m’ha sabut greu el dispendi provocat. Abunda una fauna, entre la qual no està el meu amic, que sembla que busquin en la noblesa i antiguitat del vi la superació de certs complexos socials o una suposada manca de pedigrí. Trobo ridícul aquell suposat coneixement de marques, orígens i anyades; l’apropiació per un instant dels fruits de la natura, del seu repòs en antigues bodegues i del treball pacient dels seus criadors. No critico doncs la cultura del vi sinó la seva abundant frivolització, ignorància i utilització pedant. A més, ni que sigui per provocar, he de dir que m’agrada més la Coca Cola i l’aigua amb gas. I em fa gràcia veure la cara que posen sommeliers i cuiners quan els hi demanes una Coca Cola o el filet well, well done.
Tot plegat, a banda de l’ofensa ètica que suposa pagar segons què per simplement beure i menjar. La companyia a vegades no té preu. La cuina en canvi es pot sobrevalorar.
En definitiva, celebro que tinguem bons restaurants i bons cuiners però potser hauríem d’aspirar a d’altres referents més importants.
