Mira, Sostres, avui si que hi ha hagut premi. I dels bonics, i dels grossos, i dels que es fan gruar. Amb una defensa descompassada, amb notables mancances ofensives, xocant un i altre cop amb una malla d’homenassos poderosíssims disposats per a destruir qualsevol concepte creatiu, magnífics en l’especulació, àdhuc amb superioritat numèrica, i a més amb superioritat numèrica quan la superioritat numèrica compta més, que és quan tota la força s’ha anat esmerçant en donar cops de puny al buit. Aquesta nit a Stamford Bridge, com de vegades passa, la fortuna ha somrigut els audaços i ha esdevingut, finalment, justícia per obra i gràcia d’una pilota que havia de ser un darrer i agònic intent d’equilibrar un marcador en temps de descompte i que sobtadament, a cessió finíssima i divisòria de Messi, que feia de fals 9, s’ha convertit a peus d’Iniesta, que feia de fals Henry, en un dels gols que marcarà la nostra vida, d’aquells que dissabte et deia que explicarem als nostres nets, d’aquells que recordarem on i amb qui érem quan els vàrem viure, que ara ja reveiem retinguts a la memòria retiniana, paràbola perfecte com de xut de lliure directe, imparable, alentida, inexorable per com s’acordava a l’espai que la creueta de la porta dicta, i per com de clar quedava que el resultat obria les portes de la final de Roma i convocava els seus set turons, les seves fonts i els seus estornells, a la pórpora i als grills que ja en primavera recorden als porprats que algun dia esdevindran llot, del Palatí al Trastévere i urbi et orbe, a la Ciutat i al Món, a veure que aquesta temporada, el futbol més bonic, més audaç, més tenaç, més creatiu i perseverant, el fan homes que porten els colors de les armes d’una vella nació europea que des de demà somniarà en conquerir la Ciutat Eterna; i l’any que ve, ja saps Sostres, Jerusalem!
