Una de les cartes que ha jugat, primer CiU i, ara, CDC és la sacralització de la figura presidencial d’Artur Mas. El lema “tots amb el President”, agafat d’una campanya que es va fer per l’arribada de Tarradellas, ja fa tres o quatre anys que es fa córrer des de les files convergents. Les fotos messiàniques amb els braços oberts davant d’un mar de banderes. L’explotació pornogràfica del victimisme per l’actuació maldestre de l’Estat. Tot això ha estat fet per crear una imatge de personatge sant, intocable, inqüestionable. Per tant, proposar qualsevol altre president a la Generalitat esdevé irremeiablement un sacrilegi.
Si crees un ídol, un símbol, és per cohesionar al seu voltant. Però no és menys cert que el poses en el punt de mira perquè esdevé igualment simbòlic el fet de derrocar-lo. En la història tenim molts casos de destrucció de símbols de culte religiós per part de fanàtics d’altres religions. Per exemple, recentment hem vist com Estat Islàmic es dedicava a destruir escultures de l’antiguitat al Museu de Mosul. Els canvis bruscos de règim polític sovint han dut, també, al repicat de plaques i a la substitució d’escultures.
El problema de la sacralització és que es crea un llamí per la iconoclàstia. Si els catòlics sempre haguessin tingut clar que una talla de fusta és una talla de fusta i res més que això, i que l’important és la idea superior que representa i no pas el ninot en si, potser els anarquistes no s’haguessin dedicat a calar foc al romànic, gòtic o al barroc durant la Guerra Civil. Els símbols, que són només una representació d’una idea, no tenen cap valor en si mateix. Convindria, doncs, deixar de perdre el temps parlant de símbols i començar a parlar d’idees.
