Ja fa uns dies llegia les declaracions d’un alcalde que deia “a la gent d’esquerres els fa por parlar de seguretat” i analitzant aquesta frase i donant-li voltes al tema, em va venir el record d’en Jaume Curbet Hereu (1952-2011), un home que es va fer un gran expert en seguretat amb una visió d’un model policial totalment nou, tenint en compte que veníem d’unes policies d’èpoques passades amb uns marcs competencials inexistents i on en Jaume Curbet va crear càtedra al parlar de professionalitzar i democratitzar les policies al servei de valors democràtics, al parlar de la integració de les policies locals, al parlar dels temes de seguretat o (in)seguretat, de la seguretat global, de la seguretat local, en generar dinàmiques i noves visions des de l’Escola de Policia de Catalunya que avui és l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, i malgrat tot, sembla que s’ha perdut tot pel camí i només ens queda una placa que ens recorda la seva existència en una sala que porta el seu nom a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i en una placeta de Girona davant la policia municipal.
Si tenim en compte que els tres temes coincidents que més preocupen als ciutadans de qualsevol municipi mitjans o grans son la mobilitat, la neteja i la seguretat, és preocupant que un alcalde digui por de parlar i no digui por d’afrontar. No em puc imaginar la frase dient “a la gent d’esquerres els fa por parlar de neteja” i, per tant, al seu programa o campanya electoral no faran cap proposta ni canvi sobre neteja malgrat que sigui una de les preocupacions principals de la ciutadania.
Jo que fa anys em dedico al tema de la seguretat i les emergències, acostumo a llegir-me els programes electorals dels diferents partits de dretes i esquerres per veure quines mesures o propostes fan en àmbits de seguretat i emergències municipals, i us ho resumiré ràpidament, els de dretes acostumen a ser només mesures pròpies d’un sindicat policial tipus “mes recursos humans i materials” i els d’esquerra mesures pròpies d’una associació de veïns “afrontar algun punt fosc o d’inseguretat”. I sobre les emergències, doncs els de dretes “…res de res” i els d’esquerres “donar alguna subvenció a voluntaris”. Arribats a aquest resum breu on per descomptat hi ha excepcions, penso que el motiu no és la por de parlar, sinó el desconeixement total de la matèria o la mandra de canviar uns models caducats.
Quan un municipi duu a terme el desenvolupament d’un sector urbanístic nou, acostuma a pensar en la mobilitat i en la recollida de residus, i inclús es preveu un increment de despeses de les partides corresponents, però molts cops s’ignora si estan en zones de risc o si els espais i il·luminació seran els adequats, si la col·locació de jardineres o bancs generarà espais d’incivisme, o si impossibiliten l’accés d’un camió escala de bombers, o si un augment important de població requerirà disposar de més recursos humans i materials de seguretat. O també quan els espais urbans es degraden amb carrers sense llum suficient, amb llambordes trencades, amb voreres brutes, amb fàbriques i locals abandonats, la sensació d’inseguretat augmenta i, per tant, no tot se soluciona amb més rondes policials, sinó que cal eliminar “la sensació” amb mesures pràctiques i reals.
Quan la seguretat o les emergències no s’afronten amb una visió transversal de model de ciutat o de país, es tradueix en llocs de (in)seguretat o (in)civisme, amb augment de delictes o amb ferits o morts. Per tant, no és “por de parlar”, jo crec que és la mandra d’afrontar canvis sobre un model caducat o un desconeixement total de la matèria, i si en algun moment del passat es van produir canvis importants, varen ser generats i impulsats per les polítiques d’esquerres.
A la memòria d’En Jaume Curbet, un home savi, que parlava suau malgrat parlar de seguretat, que sabia escoltar, observar i analitzar, i que ens va deixar un gran llegat escrit sobre (in)seguretat, com li agradava d’escriure.
