Aquesta sentència no acabarà amb l’independentisme en Catalunya. El que farà és agreujar un problema que té més solucions. Més que res perquè no s’ha buscat solucionar un desacord. S’ha buscat imposar un sistema: l’espanyol.
La incapacitat que té Espanya per construir un estat plural i divers, que reconega les diferències en compte de negar-les per tal de construir una societat plural, té un nou capítol en forma de sentència.
Va ser igual que el dia del referèndum. En comptes d’esperar a les 9 de la nit per eixir a fer una roda de premsa per dir que tot el que s’havia fet a Catalunya no tenia cap validesa, va preferir a enviar a les forces i cossos de seguretat a ciutats estratègiques i pobles xicotets per ”dissoldre” a persones que volien votar.
A hores d’ara, estem totes i tots llegint i rellegint la sentència que crea un precedent. Per què? Doncs perquè és un avís per a tots aquells que vulguen canviar alguna cosa sense fer cas al sistema.
De segur que ja sabeu quines són les penes de presó (de 13 anys la major d’elles, per a Oriol Junqueras) i que els han condemnat per sedició i malversació de fons. En els pròxims dies de segur que l’anàlisi de la situació ens dóna més conclusions de les que poden extraure hui, però ací van les meues.
El judici s’iniciava amb la petició de la Fiscalia de condemna per rebel·lió. Això suposa que la persona o grup de persones s’alcen violentament i públicament per declarar la independència d’una part del territori nacional. Es tracta d’un delicte contra la Constitució. La clau està en la paraula ‘violentament’ perquè, què és violència? Doncs d’això ha tractat el judici.
També es parlava de sedició, aquest és un delicte contra l’orde públic. Per als que s’alcen públicament i tumultuàriament per impedir per la força, o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis.
Hem de tindre en compte que la qualificació de Rebel·lió no era intranscendent, és la que permetia mantenir-los en presó fins al judici oral, esgrimint el risc de fugida i el de reiteració, juntament amb l’article 384 bis de la llei d’Enjudiciament Criminal facilita apartar-los de la vida institucional.
La sentència 459/2019 ens dóna molta informació en les seues 493 pàgines. Ha construït un relat que de vegades es contradiu, perquè parla d”indiscutibles episodis de violència’ però clar no pot ” Resolver (…) con un monosílabo la pregunta de si hubo o no violencia supone incurrir en un reduccionismo analítico que esta Sala (…) no puede suscribir” per la qual cosa apuntala tot amb testimonis de les persones que han desfilat per la Sala, estirant al màxim per poder construir aquest relat de violència.
En el 23 Febrer es pot dir que si va haver-hi violència amb una frase ‘El General Tejero segresta el poder legislatiu i executiu disparant, manant que es quedaren quiets i tombant al ministre de Defensa’ però aquest tribunal necessita quasi 500 pàgines per construir un relat que s’aguante.
Queda clar que no podien condemnar-los per rebel·lió, després que Alemanya i Bèlgica no extradira a Puigdemont per aquest motiu adduint que no veien que es compliren els requisits de reciprocitat. Perquè s’arriscaven a què en el Tribunal de Justícia de la UE els digueren que la rebel·lió es tracta “d’alguna cosa” més que declarar la independència per suspendre-la segons després per tal de negociar.
Perquè a la mateixa sentència també parla de l'”absoluta insuficiència” dels medis posats per la Generalitat per proclamar la independència. És dir, aquest clima era per fer viable una negociació amb el Govern Central però no per crear un nou Estat.
El Suprem estableix que no tenia mitjans per proclamar la República, és més, parla de l’absoluta insuficiència dels instruments de la Generalitat per proclamar-la. Per la qual cosa, és desconcertant que diga que es veia que era una ‘pantomima’ que no arribaria enlloc a la vegada que imposa unes penes per eixa acció.
El que deia abans, que l’estat espanyol no està dispost a negociar. Ni ara ni abans. Ni quan Puigdemont va suspendre la DUI per poder arribar a un acord, ni ara amb aquestes penes que no fan sinò agreujar el tema.
Temps ens quedarà mes avant per fer altres consideracions sobre aquesta sentència, què és llarga, i de les seues conseqüències.
L’única cosa en què poden dir que el Tribunal ha estat benevolent ha sigut en no atendre a la petició de la Fiscalia per la qual demanava que no pogueren accedir a la semi lliberat fins que compliren la meitat de la sentència. Açò implica que només haurien d’anar a la presó per dormir. Evidentment, no conforma a cap dels condemnats, ni ho consideren una regalia en un estat de dret.
Què els queda als condemnats i condemnades? L’incident de nul·litat, el recurs d’empar enfront del Tribunal Constitucional, el Tribunal Europeu de Drets Humans.
I a la resta? Un avís ‘preciós’. Anys després tot està nugat i ben nugat.
