Als EUA, quan algunes veus crítiques van començar a qüestionar-se les conseqüències més devastadores de les centrals nuclears, es va especular una hipòtesi extrema. Es va creure que el material radioactiu resultant de la fusió d’un reactor podria travessar l’escorça terrestre i arribar fins a les antípodes, és a dir, fins a la Xina.Totplegat, fou una quimera que els científics van desmentir per efectes de la llei de la gravetat, però que sensibilitzà l’opinió pública en diverses ficcions com el film ‘The China Syndrome’ del director James Bridges, de 1979.
Si aquesta síndrome no ha estat res més que ficció, n’hi ha una altra que podria tenir el mateix nom i que ja ha estat més devastadora en termes econòmics i comercials a casa nostra. I encara no sembla acabar l’ona expansiva. La “síndrome de Xina”, tal com jo l’anomeno amb ironia, és aquella obsessió desaforada que aboca molta gent a la recerca del preu més barat, sense valorar-ne els riscos. El “xinòtic”, si el volem anomenar així, té uns símptomes clarament distintius del simple estalviador. Més enllà de si el seu poder adquisitiu és alt o baix, l’afectat per aquesta síndrome creu que tot allò que es ven ostenta un preu que és molt superior al que val, per això té un impuls irrefrenable al regateig i al descompte. Fins i tot arriba a ser agosarat protestant davant del botiguer en les compres d’una sola unitat, tant se val si és una peça ajustada en preu … Aquesta desconfiança el fa addicte a comerços que només flairen liquidacions o a grans marques que prometen relíquies a costos rebentats i que acostumen a proveir-se de fabricants orientals.
Tots som sensibles a contraure-la, immersos com estem en una depressió econòmica que ens fa creure que aprofitant les engrunes serem immunes a mals pitjors, però cal saber que la obsessió a ultrança pel preu baix pot repercutir molt negativament en determinats sectors productius que, justament, són els que ens poden ajudar a guarir-nos d’aquesta psicòtica epidèmia cultural.
El consum d’objectes d’artesania del nostre país és, precisament, un dels millors antídots per curar aquesta síndrome. L’activitat d’aquest sector també ens ofereix un diagnòstic de gran abast perquè és un indicador de alta o baixa salut econòmica d’una societat, ja que comercialitza articles de despesa assequible per a la gran majoria de consumidors, en contraposició a l’art de gran volada que es vincula als pocs clients d’alt poder adquisitiu. Els artesans ens han anticipat la detecció de la gran Crisi abans de la caiguda de Lehman Brothers del 2008. De fet, la gràfica percentual del descens de vendes dels darrers anys és molt semblant en la major part dels sectors del món de la decoració del nostre país, tant se val si es tracta d’una botiga gran de mobles de Granollers o d’un minorista de ceràmica de Breda. A partir del 2006, la producció i el consum intern d’artesania va començar a manifestar una lleu minvada i això es traduïa en termes generals en una activitat econòmica social alentida fins a dia d’avui.
Aleshores, quin és el l’efecte guaridor de l’artesania autòctona i com podem revifar-la? Abans de res, cal entendre’n les seves particularitats. Jo ho sintetitzaria en el compromís vocacional dels professionals i el valor afegit del seu producte que crea riquesa tangible i intangible.
És meritori que els artesans acostumin a treballar amb una remuneració molt inferior a la d’altres professionals qualificats del país, malgrat que la seva feina exigeixi un bon coneixement de l’ofici. Això ve condicionat pel fet que la seva producció és més lenta que la industrial, ja que creen un article molt singular en el qual hi intervé un procés d’elaboració manual o poc tecnificat. Sens dubte, aquest procediment no afavoreix els beneficis lucratius ràpids però n’aporta d’altres. A tall d’exemple, si volem fabricar una tassa de terrissa a mà, el procés de realització és lent perquè cal modelar-la al torn en comptes de la premsa hidràulica i després la decoració del recipient amb pinzell es més laboriosa que no pas feta amb l’esmaltadora automàtica. Si la producció és molt limitada també repercutirà en la cuita al forn perquè haurem de repartir el cost del combustible en menys peces que la producció a l’engròs.
Efectivament, no és el mateix comprar una tassa llisa o decorada a mà, ni tampoc comprar-ne una de fabricada a l’engròs o al detall. Segurament, la tassa feta amb procediments industrials ens arribarà a la butxaca amb més facilitat però també és probable que la feta a mà ens captivi per altres detalls que la singularitzen de les seriades, com la textura irregular de la superfície o qui sap si la gràcia del traç a pinzell o una qualitat sensiblement superior. Per això cal que afinem la percepció per aprendre a distingir aquestes petites particularitats que donen personalitat a la peça i que els japonesos comprenen perfectament en la seva cultura com a valor distintiu de l’artesania. Aquesta actitud sensible ens predisposa a enriquir cada vegada més el nostre criteri com potser ja ho hem fet en altres àmbits, com la cuina o els esports, i així ho podem aplicar responsablement en el nostre consum diari.
La cultura de fons que ha predominat fins ara de considerar l’artesà socialment inferior a d’altres sectors laborals ha perpetuat actituds com el regateig fins a convertir-lo en una mala tradició ben arrelada, fins i tot, a casa nostra. Ben al contrari del ram de la gastronomia que, en els darrers anys ha adquirit un prestigi proper a l’art i que, de fa molt temps, gairebé ningú en discuteix la propina després de l’àpat.
Aquesta manca general de cultura a l’entorn de l’artesania ha degenerat en una major devaluació del producte local aquestes darreres dècades, en què, a més, la demanda s’ha obert a un mercat estranger que no treballa en les mateixes condicions de producció ni de drets laborals, un fet que ha accelerat encara més la competència deslleial entre fabricants de diferent capacitat productiva. La darrera crisi econòmica ha seguit incrementant aquesta exigència d’abaratiment de preus i aquesta voràgine ha repercutit forçosament en la disminució de la qualitat del producte ofertat. La compra al baix preu també ha fomentat la compra deslocalitzada d’importació i això ha afavorit el tancament de moltes empreses que tenien bon ofici a casa nostra. Tot plegat, ha anat desertitzant el nostre paisatge de generadors d’economia autòctona. Amb aquest panorama, quin contrapunt ens pot compensar aquesta tendència?
Ens inspira l’exemple de França, que fa dècades va estar a punt de perdre els artesans en actiu i ara són peces claus en el mapa de promoció turística del país. No en va, el govern va crear el departament d’enginyeria turística per investigar quines són les singularitats culturals de França a qualsevol zona de la seva geografia i publicitar-les des d’una ben cohesionada i potent campanya divulgativa. Els artesans apareixen indicats com fites distingides a cada un dels indrets on s’ha catalogat una petita zona d’interès turístic. Així, doncs, per què el govern francès valora tant l’interès social de l’artesà? Fonamentalment perquè és un gestor creatiu del territori, és a dir, promociona el país amb una oferta productiva singular que genera curiositat turística. Conscient d’això, l’estat n’afavoreix l’arrelament amb facilitats fiscals vinculades, això sí, al compliment de determinats requisits d’ofici. L’artesà, per descomptat, té la capacitat d’adaptar-se al client i el fidelitza adaptant el producte a les seves necessitats tot prioritzant-ne la qualitat. Aquesta sinergia ha facilitat la bona consideració social dels artesans a França i ha generat una expectativa de consum estable, malgrat els darrers temps de recessió.
Com es fa evident, per curar la “síndrome de Xina” no n’hi ha prou amb subvencions analgèsiques d’efecte instantani. És més efectiu fer una bona campanya preventiva que a mig termini en pot debilitar els símptomes i així reforçar el cos productiu autòcton. El govern és un dels actors responsables de la promoció de l’artesania com a riquesa distintiva del seu patrimoni econòmic i social. La seva influència podria fer arribar a la majoria de consumidors l’interès per un àmbit que aporta una diversitat i una qualitat de vida més sostenible que l’impersonal consumisme de masses. Però nosaltres, individualment, també en som co-responsables. Interessar-nos per tot allò fet a mà ens fa caure en els beneficis del cercle virtuós de la creativitat, com qui vol aprendre a cuinar després d’haver tastat una bona teca. Ens fa encuriosir pel procés d’elaboració, per l’evolució artística de les persones que creen aquestes obres, per les singularitats de cada paisatge cultural que genera estils diferents i això ens encomana d’entusiasme carregat d’esperit crític per gaudir i saber distingir cada vegada millor, les obres de qualitat de les que no ho són.
No es tracta d’arraconar sistemàticament tots aquells articles industrials o bé d’importació, sinó de conèixer un xic millor els matisos del món productiu perquè quan decidim gastar-nos els diners en fem un ús més conscient i relativitzem el concepte de car o barat en funció del valor afegit que ens aporta aquell objecte que hem comprat. Aquesta actitud ja és un bon principi per canviar el món.
