La grua no para de fer soroll, és una grua cantarina. He descobert que les obres en aquest país es fan sense tenir en compte els veïns. La molèstia és continuada i completa. Full time. Els veïns estem invisibilitzats. Portem ja cinc anys. Han fet el que han volgut. Els poders públics han desaparegut davant l’assetjament urbanístic. Han estat substituïts per la corrupció i per la dictadura operària.
La sequera està per quedar-se. No sé què se n’ha fet de les mesures per administrar l’aigua. En temps de policrisi aquesta és una manifestació del camí irreversible cap enrere. Mai més podrem regar en condicions els jardins, i la subsistència de l’entorn verd està en entredit. Ara domina el marró. Ningú sap què s’ha de fer. Es moren les persones i les plantes. La vida es veu des d’un retrovisor com un procés de pèrdua constant.
Em fan fàstic els cossos tatuats. No vull que les persones estimades caiguin en el parany d’aquesta moda. Tatuatges lletjos, enormes, amb formes i colors de tot tipus. Molta tinta… Adoro la pell llisa, neta, suau. L’enyoro en l’espai públic. Cal que la gent sàpiga que no es pot fer tot el que es vol al moment, sense més. Sembla que no hi ha consciència d’això. També em sembla horrible la tolerància amb les pintades i els grafits al carrer i a les carreteres. És un abús. No es fa res. Per exemple, heu anat alguna vegada per la C-17? Sembla el museu de la pintada. No és legal embrutar l’espai públic impunement. Resulta que val diners la neteja. Quin descobriment! Potser es pot actuar de manera preventiva. L’actual abandonament no és de rebut. Tot té la seva lògica: els tatuats no reprimeixen els grafiters.
Molta gent està enfadada. Fins i tot els polítics. Agressivitat, manca d’empatia, expressions d’odi. Per què hem de suportar aquest tipus de gent? I encara menys pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. A casa meva no vull que entrin aquests subjectes que tot ho omplen de negativisme. Cal guanyar-se la voluntat dels altres d’una manera diferent, més suggerent, més amable, més respectuosa amb aquells que volen representar. I sense cridar. S’està imposant el xivarri i la cridòria com a formes de comunicació. Ara als jocs olímpics alguns locutors retransmeten esports com la gimnàstica o l’hípica com es fa amb el futbol o el bàsquet. A base de crits. Fins i tot el tennis deixa de ser un esport de respecte, quan hom aplaudeix les fallades. I el nacionalisme banal sembla encobrir-ho tot.
L’engany i la mentida s’han instal·lat a les nostres societats. I també la violència. Com sempre. La publicitat ja no té codis ètics, mes enllà de vendre tot el que faci falta. Sense límits. El joc n’és l’exemple paradigmàtic. El mateix passa amb la llibertat d’expressió, fins al punt que l’odi genera fake news. Embolica que fa fort. Ara s’ha de reaccionar institucionalment per tal d’evitar tants excessos. No hi ha civilització sense límits. Mireu què passa amb la massificació turística.
Els professionals de la salut han de tenir cura dels altres. Les anàlisi del 29 de juliol me’ls comentaran per telèfon la tarda del 4 de setembre. Fan vacances al CAP. Retallades permanents en aspectes bàsics de la vida. La biblioteca també fa vacances tot l’agost. No hi ha diners per a substitucions.
Defenso un humanisme centrat en la “mirada atenta” envers els altres. Una defensa de la persona que em fa considerar els casos anteriors com a generadors de gran molèstia, inadmissibles, destructors. La persona va desapareixent en el si d’estructures massificades i despersonalitzades. El que he dit són pensaments d’estiu, són realitats del meu entorn. No és surrealisme. És la realitat desagradable de cada dia.
