Arriben les festes. Un Nadal més que els darrers exiliats del Primer d’Octubre no podran celebrar a casa. Confiem que, ara sí, sigui l’últim.
A Catalunya s’acosta el moment de donar-los la benvinguda i avaluar si se’ls ha tractat com mereixien i si se’ls ha prestat l’atenció i acompanyament que necessitaven.
Penso que no, ni de bon tros. No se’ls ha ajudat ni considerat com calia, i ni molt menys se’ls han reconegut la valentia, feinada i èxits obtinguts davant els tribunals i opinions públiques internacionals. Mentre ells plantaven cara a les urpades de l’Estat espanyol per tot Europa, d’altres es venien el país per uns indults parcials i el 6% de Netflix (i ni això).
Un cop més, el president Puigdemont, des de l’exili, demonitzat i aïllat, ha tret un conill del barret i ha encetat l’amnistia i un procés negociador per a Catalunya digne de tal nom. Malauradament, hi ha gent al país, suposadament independentistes, que el continuen atacant en lloc de donar-li les gràcies pels serveis prestats i demanar-li perdó per totes les travetes d’aquests anys. S’han fet servir mitjans públics i privats per a intentar arraconar-lo, i, tanmateix, el president legítim sempre demostra per què ell és una icona mundial mentre els seus adversaris no hi veuen més enllà de Madrid.
Els ocupants actuals del palau de la Generalitat en minoria absoluta ja cal que s’afanyin a fer tota la política woke pseudofeminista i d’esquerres molt d’esquerres i autonomista que puguin, perquè el president tornarà l’any 2024. Serà per la via de l’amnistia o la justícia europea, la que arribi abans. Com és evident, Puigdemont sacsejarà el tauler català de dalt a baix.
Si s’encalla la proposició de llei d’amnistia, serà potser perquè els socialistes han incomplert flagrantment el pacte. Entra dins dels escenaris previsibles i per això aquest cop hi haurà verificadors internacionals per a constatar-ho. Podria haver-hi també una sublevació de certs jutges, funcionaris o partits polítics contra el poder legislatiu. Si l’Estat espanyol no aconseguís defensar (ara de veritat) el tan esbombat ordre constitucional, entraria en una crisi incontrolable i deixaria de ser una democràcia, cosa incompatible amb la seva pertinença a la Unió Europea.
Impulsar l’amnistia convé a l’independentisme perquè, si va bé, aturarà la repressió judicial contra centenars d’innocents processats penalment només per la seva ideologia. Hem normalitzat tant l’autoritarisme espanyol que amb prou feines notem com atenalla el dia a dia polític a Catalunya i ens hipoteca el futur. I si la llei no reeïx, trontollarà Espanya alhora que repuntarà la via unilateral: la negociació desapareixeria com a ruta transitable per als catalans. Per si fos poc, quedaria refutat el mantra de l’”Estat massa fort” que tantes covardies ha tapat d’ençà la tardor de 2017.
Que la repressió judicial desfermada contra el nostre poble tindria data de caducitat ho sabia tothom, començant pels magistrats -presumptament- prevaricadors. La quantitat i intensitat de violacions de drets fonamentals que han perpetrat, fins ara impunement, és aclaparadora. Els jutges indecents comptaven que quan arribessin les sentències condemnatòries europees ells ja estarien jubilats i recompensats per servir a la pàtria tot desballestant el moviment independentista. En lloc d’això, topen amb una macro-amnistia d’efectes sísmics a la UE, comissions d’investigació de les seves barrabassades no a un simple parlament regional sinó al Congreso, i tribunals europeus que els colpiran massa d’hora. Els líders catalans que van intentar destruir seguiran lliures i gaudint plenament dels seus drets civils i polítics. És normal que els representants d’aquesta Justícia vengativa i franquista estiguin desesperats i al llindar de la insubordinació.
Amb l’oficialitat del català a Europa, una altra exigència del president Puigdemont a les negociacions, passa una mica el mateix que amb l’amnistia: és un win-win es miri com es miri. Si la Unió Europea l’accepta, oli en un llum. En cas que no, el missatge als catalans és claríssim: no importa que 12 de les llengües ja oficials tinguin menys parlants que vosaltres, us cal un Estat. En prendrem nota.
Sembla mentida que 7 diputats donin tant de rendiment. La raó és que són molt més que això. Al darrere hi ha l’esforç de més de 6 anys d’exili aguantant la posició, mantenint la dignitat de la presidència i aprofitant cada oportunitat per avançar les peces d’atac en l’escac a l’Estat espanyol.
Des de la perspectiva catalana, tenim al davant un 2024 fascinant. Els nostres exiliats no estaran sols.
