– Hola, noi. Que no tens llengua? – va preguntar el personatge
– Eh! On sóc?
– No ho saps? Has entrat al món màgic de les paraules. Em dic Darwinkel. Si em vols seguir, jo et conduiré per aquest bosc de lletres i te n’explicaré la història.
– D’acord – va dir el Jan.
El Sr. Darwinkel va començar a caminar per sota d’aquell cel de paraules mentre li anava explicant el significat de les que el Jan no coneixia.
– Sr. Darwinkel, qui ha fet aquest lloc?
– Aquest lloc és màgic, és com un tresor amagat, com una cova secreta a on només hi poden entrar els que hi són convidats. Si tu has arribat fins aquí és perquè algú t’hi ha convidat.
– Ah, no – va respondre el Jan – Jo he trobat una porta mig amagada i m’hi he ficat. Ningú m’ha convidat a entrar.
– Vols dir, Jan? Mira, quina paraula és aquella?
– SOTAFÍCIE – va dir el nen amb cara de sorpresa.
– És estranya, oi? Però algú l’ha inventada. Tu saps qui?
El Jan es va sentir molt orgullós en respondre que havia estat ell.
– I què me’n dius d’aquella? CUC ZEBETOZIO. És rara, oi?
– També la vaig inventar jo – va dir el Jan.
– Doncs bé, Jan – va seguir dient el Sr. Darwinkel – les paraules tenen vida des del mateix moment que algú les inventa perquè les dóna un significat. Fixa’t que llavors tothom les pot fer servir per parlar i per escriure. Imagina’t quanta riquesa i no calen diners per tenir-la.
– Però, qui ha creat aquest lloc i per a què? – va insistir el Jan.
– Moltes paraules estan guardades en els diccionaris i les enciclopèdies, però què passa amb les paraules que tot i existir no hi són? Per exemple, SOTAFÍCIE només té significat per a tu i el teu papà. Per a vosaltres dos té sentit i quan la dieu ja sabeu què voleu dir, però com que la resta del món no la coneix no la trobaràs dins d’un diccionari. En aquest indret màgic hi són totes, totes les paraules inventades, tinguin o no significat per a tothom. Així mai desapareixeran encara que no es facin servir.
– Així, doncs – va dir el Jan – és com un amagatall de paraules?
– Jo l’anomeno la Cambra Secreta dels Mots. I com que els mots són vius perque expressen coses, els agrada de ser visitats per qui els va crear. Segurament que la nostra amiga SOTAFÍCIE t’ha convidat a venir-la a veure encara que tu no te n’hagis adonat.
El Jan no ho acabava d’entendre. Semblava com si estigués dins d’un paratge de conte de fades però sense fades ni follets.
– M’agrada inventar paraules, a mi. Po no m’agrada llegir.
El Sr. Darwinkel el va mirar tot alçant les celles i va obrir uns ulls com taronges.
– Que no t’agrada llegir?
– No. És molt avorrit. Tothom em diu que ho haig de fer, po a mi no m’agrada.
– Vaja, vaja – va fer el Sr. Darwinkel – un inventor de paraules a qui no li agrada llegir. Això no rutlla, no creus?
– Perquè?
– Doncs per que a les paraules que tu t’inventes segur que les agradaria que les utilitzessis per inventar contes amb elles. I per això valdria la pena que les escrivissis i així podries compartir amb els teus amics les històries que t’inventessis. Si no les escrius, tard o d’hora les oblidaràs i llavors ja no et podran convidar a venir aquí a visitar-les.
– Ah! I què té que veure això amb llegir? – va preguntar el nen
– Digues-me, Jan, per a què serveix una història escrita sinó per llegir-la? Fixa’t, en un llibre pots trobar un drac màgic o una muntanya que arribi fins al cel. També pot haver-hi una estrella de mil colors i una nau espacial que travessi l’Univers. O potser que hi trobis una princesa bellíssima o un monstre de quatre caps. O un riu d’or i un cotxe de mil rodes. Tot això és possible de trobar en una història, però cal llegir-la per a trobar-ho.
– Jo això també ho trobo en una peli al cine – va dir el Jan
– Ja, però en una peli tu veus la història tal qual se l’ha inventada el senyor que l’ha feta. En un llibre tu t’imagines com són els personatges, els paisatges, els colors de les coses que t’explica la història. És més divertit perquè potser tu t’ho imagines d’una manera i jo d’una altra. A més, els llibres són extraordinaris. Amb un cop que els compris, si els cuides, els tens per sempre, i això et permet de llegir-los tantes vegades com vulguis.
– Po si tinc una peli – va insistir el Jan – també la puc veure tants cops com vulgui.
