L’any 2003 són detinguts a Girona i Banyoles diversos ciutadans d’origen argelià en una operació contra el terrorisme islamista batejada com a “Operación Lago”. En plena polarització política per la Guerra d’Iraq les detencions no triguen en ser usades com a arma llancívola per alguns partits de l’oposició, com a mostra de la submissió de l’executiu Aznar al President Bush. Segons es digué, l’FBI hauria assenyalat que els sospitosos estarien disposats a fabricar napalm casolà amb productes químics. No triguen a aparèixer les crítiques i l’advocat Sebastià Salellas fa acte de presència per defensar als detinguts, que són considerats sospitosos de pertànyer al salafisme escindit del GIA argelià i d’estar a l’òrbita d’Al-Qaeda. Un nom tret de la ironia popular fa fortuna: Com que els productes que es troben en poder dels detinguts són components habituals dels detergents, el grup passa a ser anomenat popularment com a “Comando Dixan”. Més enllà dels discursos d’alguns diputats (alguns que arribarien a presidir el Govern), que fan befa de les autoritats policials i defensen la innocència dels detinguts – a les comarques gironines es crea fins i tot una plataforma en favor dels detinguts – la investigació i el procés continuen.

Enmig d’aquest clima de certa conya i pietat pels sospitosos, el matí de l’11 de març de 2004 esclaten diversos trens a la xarxa de Rodalies de Madrid. El terrorisme islàmic porta a terme l’atemptat més sagnant de la història d’Europa. L’11-M, marca un abans i un després en la història de l’estat espanyol i la commoció és enorme. L’intent groller i maldestre del govern popular d’atribuir l’autoria a ETA fa capgirar el govern i els socialistes – aquells que havien dit a les Corts: “La verdad es la verdad y el jabón és el jabón” sobre el cas Dixan – arriben al poder. Durant any, només l’extrema esquerra alternativa i el difunt lletrat Salellas clamen, de tant en tant als mitjans, per la innocència dels algerians detinguts en la Operación Lago. Anys després, tal com expliquen alguns reports als mitjans, diversos dels detinguts són condemnats per l’Audiència Nacional per pertinença a organització terrorista i falsificació de documents, tot i que són exculpats de tinença d’explosius. Poc després el Suprem rebaixarà algunes penes, sense exculpar-los. Un d’ells serà expulsat a Algèria, anys més tard, segons comenta un petit breu en un diari. Per aquell temps, havent-se esdevingut els atemptats de Londres i les nombroses detencions a Catalunya i l’estat de jihadistes i còmplices del terrorisme islàmic, desarticulades diverses vegades xarxes d’abastiment, reclutament i finançament d’Al-Qaeda i grups similars, la conya i frivolitat amb que el país havia rebut les detencions de Girona havien desaparegut completament.

Més d’un periodista, més d’un polític, més d’un tertulià i més d’un diputat, avui, es deu estar penedint enormement d’haver contribuït a crear, durant uns anys, el mite de la innocència del “Comando Dixan”. El somriure amb que es va despatxar aquella primera gran operació contra les cèl·lules fonamentalistes armades al nostre país – connectades gràcies a la bondats de la modernitat, amb els feus de l’Orient – se’ns ha gelat a tots. Quan descobrim que un fill de segona o tercera generació d’immigrants, a França, és capaç de causar el terror a Tolosa de Llenguadoc i a tota la República, matant a set persones (entre ells tres nens) sabem que d’un com ell – un desequilibrat qualsevol, adherit al salafisme, fascinat per les idees de revenja, de càstig, de guerra santa que propaga el món musulmà radical, amb idees vagues sobre Palestina, havent visitat l’Iraq i l’Afganistan – podríem descobrir-ne l’ou de la serp a les nostres places, als nostres carrers. Ocults entre les comunitats musulmanes pacífiques però silencioses, quan no contemporanitzadores i opaques, fent gran ús de la mahometana “santa hipocresia”, que permet negar inclús la fe, i gràcies a les xarxes que permeten la flexibilitat d’idees i consignes, alhora que la desjerarquització i el funcionament franquiciat i multinacional a les organitzacions terroristes, a la poca preparació i coneixement policial i la frivolitat i perillosa ceguera d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació, tenim els nostres propis salafistes. Com els simpàtics i divertits membres del “Comando Dixan”, qui sap on paren, que avui recordem amb el somriure glaçat i la por al cos.