Era un dia d’aquells grisos i tristos. No parava de ploure. El 13 de maig de 2010 el diari digital El Matí celebrava el primer aniversari. Havia rebut la invitació, però a les sis de la tarda plovia a bots i barrals. Estava pensant quedar-me a casa, però una força m’empenyia i em deia que seria una mal agraïda si no assistia a l’acte. Vaig calçar-me botes, un anorac gavardina i amb el paraigua gros i estès vaig encaminar-me al CIC.
Em trobava angoixada. La pluja queia insistentment, pel paraigua l’aigua regalimava com una font i la meva mirada fixada en la numeració em tenia absorta. Finalment vaig arribar. De totes les persones que eren allí quasi no coneixia a ningú, però m’hi sentia a gust, com entre familiars, com si tots fóssim uns amics que t’alegra saludar. L’auditori del CIC és un lloc agradable. Còmode, confortable i acollidor. Anaven entrant persones amb paraigües, amb rostres alegres perquè la meteorologia no podia apagar un festa esperada amb tanta il·lusió.
Va començar l’acte amb parlaments curts però de gran contingut. El tenor Jordi Cortada i la pianista Imma Vidal ens delitaren amb unes peces conegudes i interpretades amb sentiment i sensibilitat. El pare Hilari Raguer ens recordà des dels inicis del diari fins a l’actualitat i entre altres personalitats em copsà l’afabilitat i senzillesa de Mn. Ballarín.
Van donar dos premis. El Joan Sales, en nom del conegut escriptor, i el Josep M. Capdevila, primer director del diari. Vaig retornar a la meva infantesa quan el primer el van concedir al Sr. Ramon Folch i Camarasa, fill del gran escriptor Josep M. Folch i Torres, i el segon al jove Joan Safont.
En aquella ample sala del CIC rememorava la meva adolescència. El meu pare que tenia des del primer Patufet i Virolet fins a l’últim enquadernats rudimentàriament amb tapes de paper pautat i cordill. A casa sempre havíem parlat català, però com que l’ensenyament a les escoles era en castellà, no sabia escriure en la meva llengua. El pare m’anava deixant llegir amb pauta les “Pàgines Viscudes”, les novel·letes de la Biblioteca Gentil, les aventures del Gegant de l’Aire, Elisabet o el Perseguit de Valldorteu i les Aventures d’en Massagran. Quants somnis d’adolescència amb aquelles obres, quantes hores de felicitat assaborint aquelles històries, i quina satisfacció la del pare quan veia que avançava amb les lliçons de català gràcies a les lectures que em proporcionava.
A la sala del CIC vaig parlar un minut amb el Sr. Folch i Camarasa per explicar-li que, sense haver conegut el seu pare, sentia gran veneració per ell, i que també havia llegit novel·les seves, i sobretot aquell Bon dia, pare, que m’havia retornat a la infantesa.
Sé del Museu Folch i Torres de Palau-solità i Plegamans, on s’hi poden trobar llibres del pare i del fill i que dia a dia han anat omplint de records i d’enyorança.
Al sortir a la Via Augusta quasi no plovia. Vaig agafar el tren a la Bonanova. Les meves cames caminaven lleugeres com si un alè d’aire nou i renovat hagués entrat a la meva ànima. Hi ha petites coses que t’engrandeixen l’esperit, i jo em sentia una altra després de la celebració del primer aniversari d’El Matí. Mil felicitats i mil gràcies als que han fet possible que el diari sortís per mitjà de l’ordinador. Aquesta humil col·laboradora un desitja molts anys d’èxit.
