Imagineu-vos una gran cambra de mals endreços amb mobles i objectes ja inservibles, però que encara no s’han endut els escombriaires. I a un racó, una gran taula polsosa amb més d’un forat de corc. De tant en tant s’obre la porta i algú entra a treure una mica de pols de la taula, per si encara vé algú a qui li puguin vendre. Després la porta es tanca i la pols torna a ensenyorir-se’n.
Crec que és una bona paròdia d’aquesta taula de “diàleg de sords” que se’ns va voler vendre com l’únic camí efectiu per sortir de l’atzucac creat després del primer d’octubre. Algunes veus autoritzades diuen que la taula ja és morta. Jo crec que encara són massa prudents. Per mi, i ho vaig escriure ja des del primer moment, la taula no és que s’hagi mort, sinó que ja va néixer morta. RIP. Ha estat només una manera de donar temps al govern Aragonés per a consolidar-se. I ni això ha aconseguit.
Després de parlar-ne només quan li convenia, ara Pedro Sánchez diu que ja no cal perquè la situació a Catalunya ja s’ha “normalitzat”. I fins i tot és possible que s’ho cregui. O que hi doni la interpretació més evident: ara a Catalunya seguim manant i els catalans que es bombin. Què voleu més normal?
El que no podem dir és que Sánchez ens hagi enganyat. Més d’una vegada ha dit ben clar que a aquesta taula fantasma, només es podia parlar de temes dins de la constitució. Res de plebiscits o de referéndums, res d’autodeterminació. Només s’hi podia parlar, traduint-ho en termes clars, de “más de lo mismo”.
Tinc una certa curiositat per veure si els que havien dit que no hi havia cap alternativa a la taula de diàleg, segueixen dient-ho. Com si creiessin que, després de tot, tot el que diuen a Madrid pot tornar a canviar d’un dia per l’altre. Si ho fan, són encara més somniatruitesque abans. O ho són tant com en Sánchez ,que a Catalunya ja es creu tenir-ho tot “atado y bien atado”. Més que més que ara la vergonyosa decisió del TGEU de retirar la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, li deu fer creure que només és qüestió de poc temps poder neutralitzar també aquest front de l’independentisme i poder posar a la garjola “l’enemic públic num. 1” de la “unidaz”. Confio que aquesta il·lusió li tregui el Tribunal de Justícia de la EU d’aquí un parell de mesos.
Tot plegat és un refermament de la idea que manté viu l’independentisme: que Espanya no ens deixa cap porta oberta a un enteniment mutu, i només ens ofereix un “traga-t’ho o rebenta”. I per això crec que Clara Ponsatí, s’equivoca dient que no es pot seguir enganyant a la gent parlant-li d’independéncia. A part de que, com va escriure un dels nostres millors periodistes, no era el lloc ni el moment adient per fer-ho.
Repeteixo aquí el meu convenciment que Catalunya serà independent (encara que jo ja no ho veuré). Per la senzilla raó que no ens deixen altre sortida. Com i quan, és impossible de predir. Com ha dit Vicent Partal, el camí de Catalunya cap a la independéncia (com la d’altres països que l’han aconseguida) és un camí caòtic. Allò que un dia sembla impossible pot ser possible una setmana després. I allò que jo en dic el “Baix continu” del nostre poble, la catalanitat indestructible que ha resistit tres-cents anys de repressió intermitent, és el carburant que pot tornar a portar el motor a un esprint final. Hi ha també a casa nostra molts aixafa-guitarres i només se’ls hi pot dir aquelles paraules bíbliques. “homes de poca fe, perquè dubteu”.
