Subscric íntegrament el recent article d’opinió del director de El Nacional
Més enllà però de la composició i posició coneguda de cada una de les parts, i l’actitut manifesta de marejar la perdiu de la part estatal, cal anar a aquesta taula amb propostes instrumentals concretes pel que fa a l’amnistia i l’autodeeterminació. Si descartem plantejaments inicials del tot o res, que dona per acabada la reunió als cinc minuts de començar (com voldrien els qui la rebutjen sense proposar alternatives), cal enfocar la negociació a partir de bases de partida i propostes graduals que ens aproximin als objectius i siguin difícils de rebutjar. Només mirant d’anar embolcallant a l’altra part amb consensos parcials, dels que no es pugui escapar, podem avançar políticament o deixar en evidència una possible presa de pèl que ens carregui de més raons a ulls de tothom.
En aquesta negociació la part catalana no hi té res a perdre. Només temps, tot i que depèn de com es miri el temps també és un guany, mentre no aparegui una alternativa millor. L’inconvenient està en que la percepció de la part estatal és la d’aquell que no hi té res a guanyar. Per l’estat, fonamentalment la seva capital, amb un adn incompatible amb el reconeixement de la plurinacionalitat, l’estatus actual ja es prou bo i si cal canviar-lo no serà precisament per perdre poder i control del territori. Control polític, econòmic, judicial, policial, de les principals infraestructures i no cal seguir.
Reconeguda, com a primera base, implícitament i explícita l’existència d’un conflicte polític que cal resoldre (si aquest reconeixement no hi fos no caldria cap taula de diàleg), el següent pas és plantejar la negociació en termes polítics i no jurídics. Per tant, no és la norma jurídica vigent, o la rígida interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, la que determina el perímetre de la negociació sinó que seran els acords polítics assolits els que determinaran el nou marc normatiu que caldrà adoptar per fer-los efectius. Aquesta és la segona base de partida, que permet a cada part fer propostes, sense les limitacions d’un ordenament jurídic que està clar que ha quedat obsolet i es pretén superar ( si no fos així, no caldria fer cap taula de diàleg). La taula de diàleg té naturalesa de debat constituient, encara que cada part entengui comprés en aquest concepte objectius diferents, que no s’han de recíprocament vetar. Per uns pot ser un nou encaix territorial en un mateix estat, pels altres la porta a la constitució d’un nou estat.
La tercera base de partida és que qualsevol acord que s’acabi adoptant caldrà que sigui validat democràticament per les institucions representatives catalanes i de l’estat. Aquest fet no implica que cada una de les parts reconegui a l’altra sobirania per adoptar la decisió sinó que cada part demana als seus legítims representants si avalen aquests acords. Aquí no es tracta encara d’aprovar les normes que implementin els acords sinó de buscar l’aval polític, no jurídic, a aquestes propostes.
La quarta base de partida és que si les institucions representatives catalanes avalen els acords territorials, aquests han de ser sotmesos a consulta popular. Amb autorització positiva de l’Estat, per coherència amb el lleial desplegament dels acords que s’hagin adoptat, si es considera jurídicament necessària.
La cinquena base de partida és que els acords territorials refrendats a Catalunya, en la mesura que afectin a lleis i institucions de l’actual estat, siguin sotmesos a consulta política a nivell d’estat. És l’estat qui ho pot decidir. Altra cosa és el valor polític que cada part doni a aquesta consulta, en funció del subjecte polític i sobirania nacional de referènci per cadascú. En qualsevol cas posarà de manifest dues vegades la voluntat catalana i una l’espanyola.
Fins aquí per tant les bases genèriques de partida. Els objectius instrumentals de la part catalana, ja anunciats, són l’autodeterminació i l’amnistia. Són objectius instrumentals perquè l’autodeterminació és el mitjà que ens permetrà decidir l’objectiu final i l’amnistia és la condició per cicatritzar ferides, restablir una certa igualtat entre negociadors, desplaçar la repressió, facilitar el retorn dels exiliats i plena rehabilitació dels encausats i condemnats per actuacions polítiques vinculades a les reivindicacions nacionals.
Pel que fa a l’amnistia, la llei orgànica a proposar ha d’anar encaminada a l’exoneració de la rellevància penal (certament inexistent per una de les parts) d’actuacions vinculades amb el procés. No és per tant un indult particular ni general perquè posa el focus en els fets i no en els encausats, i tant si tenen sentència dictada com encara no. Per aquesta via el debat sobre la constitucionalitat de la mesura hauria de quedar superat.
Pel que fa a l’autodeterminació, la taula de diàleg no té com a objectiu, per si mateixa, la independència, sinó conèixer, mitjançant una consulta popular o referendum polític, l’aval del poble als acords adoptats i proposats. De la taula de diàleg no en sortirà directament la independència, òbviament. La taula de diàleg ha de fer possible acordar com podem conèixer quina és la voluntat popular sobre la relació entre Catalunya i l’Estat. I superar la judicialització del procés. Amb aixó ja haurem avançat un tram del camí.
La proposta que la taula de diàleg formuli pot tenir caràcter adversatiu i no cal que sigui assumida íntegrament per les dues parts, si del que es tracta es precisament de fer una proposta al poble per tal que sigui aquest qui decideixi.
Per això, lligant bases de partida i objectius instrumentals, un possible acord entre les parts, pel que fa a l’objectiu instrumental de l’autodeterminació, passa per exemple per pactar una consulta a Catalunya, amb una pregunta clara i inclusiva, en els següents termes:
“Una part molt important de la ciutadania ha expressat la seva voluntat d’exercir el dret a decidir sobre el marc polític que ha de regir en el futur les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol. Per aquest motiu el President de la Generalitat de Catalunya, en compliment dels acords polítics adoptats pel Parlament de Catalunya, que ratifiquen els de la taula de diàleg entre institucions catalanes i de l’estat, formula la següent pregunta:
Quin model de relació política entre Catalunya i l’estat espanyol vol que les institucions catalanes impulsin, defensin i proposin, amb els canvis normatius necessàris, a l’Estat espanyol:
- A) Catalunya ha d’esdevenir un estat independent, amb una Constitució pròpia decidida lliurement pels seus ciutadans i ciutadanes.
- B) Catalunya ha de ser una comunitat autònoma d’Espanya, amb l’organització política que decideixin el conjunt de ciutadans de l’estat espanyol. ”
Amb aquestes respostes polítiques, que no jurídiques, es dona sortida tant a l’opció de la independència com a la de la permanència a l’estat espanyol, sense entrar en conflicte normatiu. Queda clara quina és la voluntat dels catalans, si es reconeixen com a subjecte polític amb un àmbit propi de sobirania i quin és el mandat que donen a les institucions catalanes de cara als següents passos a fer. A l’hora integra i engloba les diferents opcions no independentistes en la mesura que quina d’elles ha de prevaldre sempre estarà en el marc de la sobirania del conjunt de l’actual estat espanyol. Aquesta línea estratègica pot recordar la del 9 N de 2014 però salvant ara els obstacles legals i conseqüències jurídiques que els seus responsables encara estan patint.
Amb aquestes bases i objectius instrumentals seria possible tramitar i aprovar la llei d’amnistia i també ens permetria conèixer, de forma directa, d’una vegada per totes si hi ha una majoria favorable a la independència a Catalunya. Les possibilitats posteriors de passar de la voluntat política expressada a la consulta catalana a la realitat jurídica d’un nou estat són directament proporcionals al grau de suport a la independència que resulti d’aquesta consulta. Un elevat suport, en condicions de seguretat jurídica, viabilitat i estabilitat econòmica i pau social son els que faran irreversible el procés ja iniciat.
Per començar cal però que la taula de diàleg acordi a la primera reunió: designació de dos ponents per cada part (amb els seus respectius equips de treball), calendari de reunions mensuals de la taula de diàleg al més alt nivell i horitzó estimat final per presentar conclusions, acords i terminis d’implementació.
Els hi desitjo molts encerts i també molta paciència, amb propis i adversaris. Potser és un treball menys agraït però més eficient per recorrer els últims cent metres que altres fórmules que malauradament fins ara no han funcionat.
