Rosamar

SOS

 

Deuríem tenir setze, dotze, vuit i dos anys quan amb el pare al volant    –d’un dos cavalls… del Citroën familiar– i la mare al seu costat, dirigint l’orquestra, entonàvem aquella cançó de Costa Brava Catalana. Ens explicaven que la carretera que ens portava de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar era com una serp que s’emmotllava al paisatge amb les seves tres-centes seixanta-cinc corbes i que en cada una d’elles un torrent d’aigua dolça buscava la salabror del mar. El cotxe semblava que es desenganxés a cada revolt, la mare es girava per si ens perdia, però nosaltres continuàvem amb els nassos enganxats al vidre per veure el paisatge. Paràrem el cotxe. I així, amb la tovallola penjant a l’esquena dels germans grans i passant-nos la menuda del coll dels uns als altres, com les canyes els plomalls, resseguírem i xipollejàrem pel torrent fins que arribàrem a la Cala Canyet que, segons ens varen explicar, era de Santa Cristina d’Aro, un poble situat a l’interior, però amb una gran extensió de terreny que arribava fins al mar.

Els anys volaren com nosaltres del niu però, durant molts estius, tornàrem a l’indret que aquell dia l’Esteve, jo, en Joaquim i la petita Aida vàrem descobrir.

No va ser per casualitat que l’any 2000 vaig assabentar-me’n, per boca de la mare, que els nostres pares l’havien trepitjat de jovenets:

–Aquí és on t’has comprat la casa? I dius que se’n diu Rosamar? Que no te’n recordes de quan hi veníem? Sàpigues que de joveneta hi vam nedar amb el pare…  va ser a l’excursió de fi de curs, amb la classe de l’escola de la República de Sentmenat celebrant que havíem acabat l’etapa escolar… Sí noia! És en aquesta cala quan ens feren pujar de nou corrents a l’autocar perquè havia esclatat la Guerra Civil i havíem de tornar cap a casa.

El pare havia mort en un accident i m’havia deixat uns diners que, junt amb els que tenia estalviats, varen complir el somni de tenir una casa en un dels indrets més bonics de les costes del món, segons un article que acabava de llegir al New York Times.

El paratge, al 1936, verge del tot, –potser només amb una casa de pagès i una horta prop del torrent sempre humit– deuria regalimar aigua dolça de les roques per oferir-la junt amb el quars i la mica a Posidó…  com avui,  perquè regui posidònies i alimenti els peixos irisats. La mare la va reconèixer perquè hi regnava els verds de les alzines tot i els blancs de les casetes que s’atansen a veure l’espectacle.

Des de llavors, les nostres filles i neta l’han gaudit i trien la cala que els convé segons la moguda de les onades. Rosamar no tan sols té una Cala, com Sant Ramon, Vallpresona o Salions… les platges dels Canyerets fan una sanefa on els menuts hi troben la Piscineta, un clot sota el penya-segat que es muda d’aigua amb les onades. En la cala que segueix hi poden fer castells de sorra fina o tirar-se de peus pel rocam que la separa de la més íntima: on s’obre la torrentera i s’ofereix sencera a la mar. És aquí on hi podem observar la compenetració en èpoques de pluja, i anar saltant per damunt dels còdols si no et vols mullar els peus… I gaudir de l’ombra del gran l’om que, ara a l’estiu, encara és el refugi més preuat de la guingueta instal·lada al seu recer…

Seguint a la dreta de la ribera, veiem com alguns joves esbojarrats i atrevits es llencen al mar davant d’un rètol que ho prohibeix perquè és perillós llançar-se a més de sis pisos d’alçada sobre unes aigües que fosques que canvien sovint el fons marí. Passat l’ensurt hi ha dos turonets de pins torçats que fugen de la salabror i s’arrelen al rocam. Només un d’aquets dos és coronat per un mirador des d’on es pot vigilar la cala petita –de no més de cinc metres d’ample– amb sorra mixta i aigües totalment transparents on et pots sentir com un anacoreta. Nedar-hi és un plaer que et gronxa, les aigües aquí sempre estan quietes per dalt, però per dessota es mouen seguint els corrents marins. I pots arribar-te fins una petita illeta i des d’aquesta anar nedant fins arribar a la cala on estan ancorades les llanxes –de les que lamento la pudor a petroli que deixen al mar i em fan venir el desig d’una piragua…–. També podem anar-hi resseguint el caminet empedrat de còdols vora el mar, sovint trencat per les onades i caminar amb l’esquena arrapada en un sospir. O decidir buscar aquesta platja no jugant-te tant el físic i tenir la sorpresa de trobar-te, pel camí de dalt, una sirena que vigila el mar i anhela que vingui la nit per poder tenir peus i trepitjar de puntetes com els estels en pluja per sobre aquests pontets que uneixen illes a arrebossats d’estrelles de mar, de pops i de dibuixos marins.

 

Amb una fotografia, asseguts sobre un dels pontets amb les cames penjant com volent tastar l’aigua i les mans al cor de la urbanització, va ser com ens van fer saber, farà cinc anys el trenta de juliol, que la nostra filla gran es casava i que la cerimònia, el banquet i el ball es farien als magnífics jardins del Restaurant Rosamar. I, asseguts mirant els nuvis amb el fons dels puntets que uneixen la terra i l’horitzó vam recitar poemes a fi que l’amor pogués expressar el desig que s’estimessin per sempre més. Menjàrem estupendament i ballàrem fins a la matinada. Vam ser molts convidats i bé que ens vam espavilar per trobar allotjament perquè els veïns de la urbanització Rosamar, catalans, italians i amics de totes les parles es van oferir a acollir-nos.

Qui ens havia de dir llavors que, aquests mateixos, ens hauríem de trobar, en plena pandèmia, per defensar aquest tros de terreny del restaurant el qual  s’anunciava com una àmplia i antiga masia… perquè resulta que s’ha apropiat –per quatre duros i aprofitant-se d’una informació que no ens va arribar mai– d’uns terrenys que eren de la urbanització i en vol fer un gran hotel. L’any passat vam anar a la convocatòria i ens van dir que s’enjardinaria la zona de la piscina i que es faria un petit hotel on hi havia la botiga d’estiu i un edifici en runes, tot coses que eren satisfactòries pels que hi residim i pels que venen a les platges de Rosamar… Sort que SOS Rosamar Canyet junt amb SOS Costa Brava ha alertat d’un canvi que el nou pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) de Santa Cristina d’Aro preveu a la urbanització Rosamar el qual  “requalifica 3.515 m² de terreny privat d’equipaments esportius (històricament d’ús públic) en zona hotelera i permet la construcció en primera línia de mar d’un hotel de 2.812 m². Però l’entitat ha recollit  més d’un miler de firmes en contra de la requalificació prevista i fa al·legacions al nou POUM de Santa Cristina per excloure’l. Tots ens hi podeu ajudar i fer xarxa per pescar aquests peixos grossos que, emparats pel Déu dels diners, viuen de les requalificacions de terrenys. Les obres ja han començat tot i que l’Ajuntament no els ha donat permís… tampoc n’ha donat a Rosamar per posar una barrera que regulava l’entrada de vehicles i ara està tot el passeig d’entrada, artèria de Rosamar, embossada de cotxes per tots dos costats que no permeten que es circuli en cas d’urgència. És molt indignant com l’Ajuntament tergiversa les dades: no parlen de la realitat de la volumetria de l’edifici, és igual que siguin habitacions, salons … l’important és la pantalla arquitectònica que permeten fer en una zona esportiva i en primera línia de mar. Les dades que aportem nosaltres estan reconegudes per l’arquitecta de l’Ajuntament. És per això que la veu de Rosamar crida Socors! Tant que ens estimem la terra i som capaços de vendre-la al millor postor… On està el catalanisme, ara? O, tots en el fons som iguals?

 

 

Rosa Maria Pascual Sellent