La setmana passada el Sr. Duran i Lleida plantejava una ‘tercera via confederal’ que esdevingui un terme mig entre les tesis independentistes i les dels defensors de l’actual estat de coses entre Catalunya i Espanya. Aquest model confederal es defineix, segons el que indicava el periodista Jordi Barbeta a La Vanguardia, pels trets següents: 1) pacte fiscal específic per Catalunya i gestió de les infraestructures, 2) competència exclusiva en matèria de llengua, cultura i educació, 3) presència internacional i, finalment, 4) reforma constitucional que inclogui el dret a decidir dels catalans i les catalanes.
Cal apuntar dues coses respecte aquesta proposta provinent del líder d’Unió. Primerament, que sembla difícil que tingui sortida política, especialment tenint en compte els següents fets: 1) la recent negativa de pacte fiscal i la caiguda en inversions a Catalunya d’un 25%, 2) la llei Wert que intenta fer del castellà llengua vehicular també a Catalunya (“españolizar a los catalanes”), 3) la mesura que fa necessari que tot contacte internacional de Catalunya hagi de ser autoritzat per Madrid, 4) la negativa permanent dels líders populars a reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya i la impossibilitat de qualsevulla reforma constitucional. Així doncs, tots els punts de la proposta semblen, a dia d’avui, quelcom en contradicció radical amb el rumb polític marcat des de Madrid.
La segona qüestió que cal apuntar és sobre la terminologia: el model presentat pel líder d’Unió no és confederal. En una interessant entrevista al programa Divendres de TV3 l’octubre del 2012, el politòleg Ferran Requejo va explicar de forma notablement pedagògica la tipologia dels estats. Sempre en termes generals i bo i reconeixent que la realitat empírica és complexa, l’acadèmic ens mostrà diversos models d’organització territorial i competencial. Un estat federal és aquell que és fruit d’un pacte (del llatí foedus) entre diversos territoris sobirans. El resultat d’aquest pacte és una situació política en la qual els diversos territoris tenen unes institucions (parlaments, tribunals) i competències pròpies, a més d’unes institucions i constitució compartides a nivell federal. El cas paradigmàtic és el dels EUA, on els estats tenen les seves pròpies constitucions, parlaments, tribunals i, a més, totes elles comparteixen unes institucions i constitució federals. La descentralització i el nivell de qüestions que hi ha en joc en la política estatal és molt elevat, de manera que la política d’un governador o parlament estatal és important precisament per les notables conseqüències que té per la gent de l’estat corresponent.
Si el tret distintiu dels estats federals és que l’acord prové de baix, dels diversos territoris que s’agrupen per crear una estructura política superior, un estat regional és aquell on hi ha un sol centre que cedeix part de poder. En aquest cas el procés va de dalt a baix, en clara diferència de les federacions d’Estats. Itàlia, Espanya o el Regne Unit són exemples d’estats regionals. Clarament diferenciats d’aquests dos primers models trobem les confederacions d’Estats, formades per estats sobirans que pacten diverses qüestions a través de pactes internacionals, però no comparteixen ni parlament, ni constitució, ni institucions comunes. La Commonwealth i la Comunitat del Carib en serien exemples.
Arribats a aquest punt, doncs, hom pot observar que el que planteja el Sr. Duran no és una confederació de Catalunya amb Espanya, sinó quelcom diferent. Això és així tenint en compte que el líder d’Unió no vol un estat Català que, després, podria decidir establir pactes internacionals amb Espanya, sinó que proposa mantenir Catalunya com una regió d’Espanya amb un alt nivell competencial. Aquí caldria afegir que, avui dia, defensar la confederació d’un hipotètic estat català amb Espanya en el marc d’Europa és quelcom força obvi, tenint en compte que la Unió Europea, que té trets federals com un parlament compartit, és sobretot una confederació d’Estats feta a partir de pactes sobre aixecament de fronteres, moneda, etc. Reclamar una confederació ibèrica podia tenir sentit al primer terç del segle XX, però en l’Europa del segle XXI és quelcom estrany de reivindicar com també ho és parlar d’independència en comptes d’Estat propi, tenint en compte que vivim en un món de sobiranies compartides. En cas que el Sr. Duran apostés per una via confederal, avui dia faria pinya amb CDC per l’Estat Català i, en cas de reeixir en el projecte sobiranista, després i només després iniciaria una política per estrènyer llaços amb Espanya a través de tractats internacionals.
Així doncs, la tercera via no és ni transitable ni confederal, la qual cosa podria portar als ciutadans i ciutadanes a la següent pregunta: què pretén el Sr. Duran quan presenta una proposta de recorregut altament dubtós i poc clara conceptualment? Es fa difícil considerar que la voluntat del líder d’Unió sigui enriquir el debat de les idees amb propostes interessants, la qual cosa ha de ser, sens dubte, molt benvingut en temps com els actuals. La primera condició per enriquir el debat és el rigor i claredat en la presentació de les idees, condició que com hem vist no queda satisfeta per la dita, erròniament, tercera via confederal.
