Amics, amigues,
El 8 d’octubre al vespre la Gent del Vallès es va abocar al teatre de Bellavista (les Franqueses) per participar en una gran representació, “Les Franqueses per la llibertat”, en favor de la llibertat dels nostres presos(es) i exiliats(des) polítics. Amb la tristor i quelcom més que tots el catalans ben nascuts, sigui on sigui, portem al cor, aquest ens va bategar alhora trepidant i alhora gaudint d’un dels actes més deliciosos, sincers, propers i emotius dels que sovint he assistit per aquesta noble causa, la llibertat i contra la injustícia.
El teatre del Centre Cultural de Bellavista estava ple a vessar, ja feia setmanes que gairebé s’havien exhaurit les entrades. Jo la vaig adquirir mitja hora abans i, sortosament, me’n vaig poder quedar de les poques que quedaven. I és que, endemés del motiu que ens aplegava, tothom confia en la Gent de Vallès, en la gent de les Franqueses, en l’ANC i en el nostre Ajuntament. Perdoneu-me la dèria, però hi vaig veure molta gent de Llerona. En vaig veure de tots els cinc pobles que formen el municipi i de veïns. Gent del Vallès per la justícia, per la llibertat, la democràcia, l’humanisme i pels nostres presos i exiliats polítics i per les seves famílies, una representació de les quals ens va fer l’honor d’acompanyar-nos.
Hi vaig veure planejar la humanitat i humanisme que en aquests moments tanta falta ens fa al món, a Europa, a l’Estat espanyol i també a Catalunya, malgrat els grans i permanents moviments de solidaritat que es veuen pels nostres carreres, places i locals com el de Bellavista. I, no hem d’oblidar els que tenen lloc arreu d’Europa i altres indrets del món. Ells i elles no estan sols, però nosaltres tampoc.
L’important va ser l’ànima de la representació i l’escalf dels presents. Val la pena, però, dir quatre mots sobre el que recordo en aquest moment. Ni l’emoció d’aleshores ni la meva pobra memòria em permeten de recordar-ho tot amb detall i profunditat. D’entrada, vaig ser del primers a fer-ho, un escenari suau, grisós, al fons una projecció amb una figura pixelada, a banda i banda i al fons de l’escenari unes graderies, enmig un lloc per la petita però deliciosa orquestra. La planta de l’escenari a les foques, plena de cadires en un ben endreçat desordre. Només als extrems esquerra i dret dues figures de blanc lleugerament il·luminades recordaven inevitablement uns presos. Enmig, com brollant de la imatge pixelada, un riu de cartolines blanques que arribaven fins la vora de la platea. Al llar de la representació aquestes cartolines es van anar tornant vermelles de la curosa mà d’una nena. Tot era ple de significat.
Després d’una acurada presentació de l’acte, a l’escenari es van començar a moure figures, a sentir paraules, música i cants; tot suau, perfecte, significatiu. Durant tota l’estona va caure més d’una llàgrima. Els cantaires van anar ocupant llurs llocs a les graderies. Tot un seguit d’imatges pixelades es van anar convertint en analògiques i apareixent totes les cares de les persones per a les quals tots estàvem allí. Mentre cadascuna de les imatges s’anava descobrint i restant analògica, algun del personatges que deambulaven per l’escenari llegia cartes del pres(a) o exiliat(da) que sortia al fons de la pantalla quadrada. De vegades eren cartes, d’altres articles escrits per ells o per a ells(es). Altres, poemes o cançons molt adients que ens feien posar la pell de gallina. Molt remarcable, com una abraçada, el silenci del públic durant tota la representació. Va ser un públic que també coneixia el seu paper. No goso enumerar ni els presos(es) ni els exiliats(des), perquè no me’n voldria deixar cap. Hi van ser recordats i homenatjats totes i tots.
Al final va parlar l’alcalde de les Franqueses, Francesc Colomé, fent una encertada i oportuna glosa de la nostra memòria històrica, estirant del fil des del bombardeig de Gernika, amb tot el seu simbolisme i recordant que l’any vinent commemorarem els efectes de la guerra civil a les Franqueses. Entre tots(es) ho explicarem. Naturalment, va fer referència a la nostra situació actual, a la de Catalunya i a la dels presos i exiliats polítics, la injustícia, els patiments d’ells i de llurs famílies, i la malvada actuació de tots els governs espanyols que han estat els botxins de la repressió duta a terme per les institucions de l’Estat. Aquí ja es va trencar el silenci amb aplaudiment i crits de “llibertat”.
Van cloure els parlaments familiars dels empresonats i exiliats que els representaven a tots. No puc recordar exactament les frases. He assistit a molts actes com aquest. Recordo detalls, com la vida a la presó, les visites a través d’un vidre, les seves anades i vingudes. Sempre ens donen fe de la fermesa dels seus éssers estimats. Dels seus trasllats dels jutjats a les presons de Madrid, de les de Madrid a les de Catalunya. Segueixen presoners preventius i exiliats per la injustícia d’un Estat pervers.
“La transició encara no s’ha produït”, va dir la germana d’un dels represaliats.
Emoció, ràbia, solidaritat i un patriotisme reblat pel cant de “Els Segadors” i crits de llibertat, Visca Catalunya lliure, i moltes abraçades. Algun dia es farà justícia de la bona i ells, elles i TOTS serem LLIURES!!!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
