Dijous passat va esclatar una de les notícies aparentment més absurdes i contradictòries dels darrers temps. Amb motiu del 25 d’Abril, a les Corts Valencianes s’inaugurava l’exposició “Nosaltres. 30 anys de l’Estatut d’Autonomia” que arreplega imatges i documents de la transició. L’exposició ha estat cedida per la Universitat d’Alacant, que la va organitzar l’any passat amb la col·laboració de la Conselleria de Governació. De fet, el catàleg de l’exposició compta amb un pròleg laudatori del President Fabra. La notícia, però, es va produir quan els insignes diputats del PPCV s’hi van acostar per observar, horroritzats, una allau de quatribarrades, noms de País Valencià i Països Catalans, manifestos pel dret d’autodeterminació i demés manifestacions de “catalanisme antivalencià”. Fins i tot l’inefable monover Rafael Maluenda diu que va haver de prendre’s “una pastilleta”.
Deia que la notícia era aparentment absurda i contradictòria perquè, de fet, la dreta valenciana viu una relació permanent d’absurd i contradicció amb la història i la cultura del país, com a resultat d’haver construït un discurs identitari de cartró-pedra que no resisteix la confrontació amb les ciències socials i humanes, mer combustible per a falles -que diria el savi de Sueca- que, tanmateix, els ha donat grans resultats electorals durant aquests 30 anys. El problema és que, quan els toca posar-se en qüestions culturals, els ensurts són tan habituals com ridículs.
Potser el més sonat fou el que va tindre lloc a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 22 de desembre de 2004. L’Acadèmia havia estat resultat del pacte de Pujol amb Aznar perquè el PP poguera governar Espanya en la legislatura 1996-2000. Zaplana va aprofitar l’avinentesa per presentar-se com a l’home –i el partit- que havia solucionat el conflicte lingüístic al País Valencià. Aquells que havien amollat les rates 25 anys enrere, llavors s’autoproclamaven flautistes salvadors. Però, és clar, si crees una acadèmia, aquesta ha de fer alguna tasca. I la tasca fou consolidar la normativa que la Conselleria de Cultura havia adoptat el 1983, hereva de les Normes del 32. I algun dia hauria de parlar de la identitat de la llengua, del seu abast territorial. Aquell 22 de desembre negre, a l’Acadèmia va caure la grossa de Nadal en forma de conseller Font de Mora, que hi va entrar a l’estil del general Pavía per evitar l’aprovació del dictamen sobre la unitat de la llengua.
Ara s’ha tornat a desfermar l’escàndol a propòsit de la famosa exposició, que ja s’havia pogut veure a la Universitat d’Alacant sense que destarotara ningú. De fet, aquesta mena d’exposicions són habituals a les universitats valencianes i als espais culturals del país, llocs que, pel que sembla, els senyors diputats del PPCV no freqüenten gaire. Però tampoc no poden evitar col·laborar-hi de tant en tant, com en aquest cas, perquè algun suport a la cultura han de donar com a govern que són, sense que això signifique que es preocupen massa pels continguts, fins que el contingut els cau al davant dels nassos i al davant de tots els focus. Llavors arriben la indignació, els escarafalls i les pastilles contra la urticària.
Diuen que l’exposició és esbiaixada, que només mostra una versió de la història. I per això n’exigeixen la retirada amb el seu tarannà habitual. Potser amb l’altra versió de la història –“la vertadera”, és clar- es refereixen a la portada de Las Provincias de la foto. El ben cert és que durant les dècades de 1960 i 1970, la gent que reclamava la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia és la que es pot contemplar a l’exposició. Entre 1975 i 1978 ells van restar en fora de joc, fins que van comprovar que la cosa se’ls anava de les mans i es van fer demòcrates d’una forma ben curiosa: amollant les rates. La UCD agafà les regnes i Las Provincias tombà 180 graus. La reacció restava servida. Perquè ells, abans i ara, sempre han actuat a la contra pel que fa als temes valencians, com a bons reaccionaris. Ho vam explicar fa deu anys al documental Del Roig al Blau. El va produir la Universitat de València, perquè Canal 9 mai no es va preocupar pel tema. De fet, el president del Consell Preautonòmic del País Valencià entre 1978 i 1979 Josep Lluís Albinyana, el principal objectiu de les rates violentes, em va confessar que era la primera vegada en 25 anys que s’asseia per afrontar una entrevista llarga –dues hores- sobre la transició. Res no és casual a València. Que es miren el documental perquè hi parlen tots, també els seus. Però diria que un exercici de raó no els agradarà gaire. Per això es prenen pastilles contra la urticària que els produeix la transició, la història en general, la cultura, la raó, el català i un país que comença a despertar. Que en vagen omplint la farmaciola.
