Deia a l’article anterior que la millor posició per Catalunya era, indubtablement, ser dins de la UE amb estat propi i amb veu i vot a totes les decisions de la Unió. Això a molts els semblarà una mena d’eterna cançó de l’enfadosa, que no tingui en compte tots els factors negatius, cristal·litzats en la crisi financera que pot fer perillar la continuïtat de la Unió en la seva forma actual. Però, malgrat tot el que hom pugui adduir, una Catalunya independent tindria motius sobrats per voler romandre dins de la UE i no pas quedar-ne a fora. Mirem-nos-ho, i procuraré fer-ho tan curt com pugui.
En primer lloc hem de diferenciar entre la pertenéncia a la UE i la pertenència a la zona de l’euro. En principi, tots els estats que han entrat a la UE en els darrers anys, ho han fet comprometent-se a entrar també a la zona de l’euro de seguida que les seves economies els hi permetin. Si aquesta regla es mantindrà són figues d’un altre paner i dependrà de quina solució tingui la crisi actual a mitjà o a llag termini. Deixem aquest aspecte per al final.
Per començar, un dels factors (no l’únic, però molt important) que han impel·lit tots els estats de l’Europa central i oriental que abans pertanyien al bloc comunista del pacte de Varsòvia a voler entrar a la UE, ha estat que han considerat la Unió com una mena de poliça d’assegurança contra nous assetjaments per part de Rússia que ha fet mans i mànegues per no perdre cap metre quadrat de la seva antiga “zona d’influència”. Tant Estònia com Letònia, p.e., han sofert intents d’intervenció russa en la política interna dels dos països i sense el seu encaixament clar dins de la UE potser tornarien a estar dins de l’area dominada pel seu poderós veí oriental.
Ja sé que el cas de Catalunya seria diferent. Però, ho seria tant? Jo no estic gaire segur que una Catalunya independent no hagués de sofrir durant molt temps, per part d’Espanya, intents amagats de desestabilització i maniobres per perjudicar la nostra economia. De la irracionalitat de molts estaments espanyols en tenim prous mostres. Si Catalunya és fora de la Unió, si és un anomenat “país tercer”, haurem de defensar-nos solets. Si som a dins podem reclamar l’ajuda de les institucions comunitàries i fins i tot sancions contra Espanya, si aquesta usés contra nosaltres procediments inaacceptables i contraris als principis de la Unió, Aquest crec que és un argument que no hauríem de perdre de vista i que no seria tan greu si Espanya tingués una cultura democràtica a l’estil de la Gran Bretanya. Però, oi que no la té?
Un segon motiu és que un país petit com el nostre, que pot funcionar bé, però que no té ni la potència financera i industrial de Suïssa, ni el gas i el petroli de Noruega, ho volguem o no, encara que fos fora de la Unió s’hauria d’adaptar a totes les regles d’aquesta (per tal que no ens posessin barreres) sense tenir-hi ni veu ni vot. És en part el cas de Suïssa que ha hagut d’adaptar moltes de les seves lleis a les de la Unió per no quedar exclosa de molts avantatges que li reporten els seus intercanvis de tota mena (no sols econòmics) amb aquella. Per nosaltres, seria molt més avantatjós estar en les mateixes condicions que Dinamarca, o Suècia, o Txèquia, que no pas quedar al marge de les decisions que ens poguessin afectar i que serien moltes.
Per justificar el meu tercer motiu, he de repetir el que deia en el primer article d’aquesta sèrie: que la majoria dels entesos parteixen de la base que una república catalana seria viable econòmicament i que, després d’un període raonablement curt, seria contribuent net a les finances de la Unió. Això (que ja de per si será un argument fort per tal que la UE no ens vulgui fer fora de cap manera) vol dir que Catalunya pertanyeria al “nucli dur” de la Unió, a la pinya que quedaria com a nucli econòmic fort, cas que la UE es desintegrés, és a dir que n’haguessin de sortir els països que no haguessin pogut o volgut fer les reformes precises per eliminar tots els moptius del seu declivi. Com ja vaig escriure, no seríem al costat de Grécia o de Xipre, sinó al d’Alemanya o Finlàndia. No ho oblidem.
Un quart motiu seria també poder aprofitar totes les iniciatives i totes les ajudes de la Unió pel que fa a la recerca científica, que no són poques. Europa només pot mantenir els seus estats de benestar si manté un lloc capdavanter en la innovació científica i industrial. I Catalunya té l’esperit i la gent per ser un dels països que no quedin enrera. Allò de “que inventen ellos” no ha encaixat mai amb la nostra manera de ser.
I, finalment, pel que fa a seguir o no dins de l’euro, si el nostre país és viable econòmicament, si aconseguim iniciar el nostre periple com a estat nou amb unes finances sanes i una legislaciò que les mantingui així, no tenim llavors cap motiu per sortir de l’euro. La crisi, com han dit molts experts, no és, en principi, cap crisi de l’euro, sinó dels deutes nacionals d’alguns estats. I una hora o altra l’euro, que no ha perdut ni molt menys la seva qualitat de moneda mundial forta (encara que hagi perdut algun punt enfront d’altres divises), tornará a reflectir la potència real dels països forts entre aquells que ara el tenen com a moneda oficial. Això vol dir al mateix temps que potser no tots els països que ara l’usen podran mantenir-lo. Comencen a haver-hi estudis de com es podria aconseguir una sortida ordenada de l’euro d’aquells paisos que no estiguin en condicions de garantir l’estabilitat financera que requereix una moneda única. Catalunya no sembla que hagués de tenir dificultats per quedar-se al costat dels països forts. Sortir-ne o quedar-s’hi, però, cas que el dilema es presentés, seria qüestió a decidir per un govern català sobirà, i no pas cap imposició que ens vingués de fora.
Crec que tot plegat és motiu suficient per a voler lluitar per seguir dins de la UE, i refusar tots els judicis precipitats en contra, portats per circumstàncies transitòries i per dificultats que serien ràpidament superables si manéssim a casa nostra.
