Avui no parlaré ni del judici, ni dels llaços, ni de les prohibicions que ens engeguen a dojo, sinó d’aquesta trista telenovel·la del Brèxit, del lamentable espectacle que ens dona dia a dia l’abans tan celebrat parlamentarisme britànic. Més d’un lector deu pensa: “Per on surt ara, aquest? Com si aquí no tinguéssim problemes molt més urgents!” No cal recordar-m’ho. Ho sé de sobres. Però el Brèxit ens afecta també als catalans, tant directament com de maneres més col·laterals. Aquí no em referiré als efectes directes, als perjudicis econòmics que pugui portar per a empreses catalanes amb relació de negocis amb la Gran Bretanya. D’això, si es dona el cas pitjor, ja en parlarà gent més entesa que no pas jo. Més aviat vull parlar d’una manera de pensar i d’actuar que podrien portar-nos a situacions tan desassenyades i tan fora de control com als britànics.
El “sí” al Brèxit va venir de l’errònia idea de tants britànics que la Unió Europea era una mena de presó i que només sortint-ne podrien tornar a donar a la Gran Bretanya la seva passada grandesa. La nostàlgia del desaparegut imperi britànic i (relacionat amb aquesta) un xocant sentiment de superioritat sobre “el continent”, alimentat i atiat per polítics inconscients que han demostrat no tenir ni idea de les conseqüències pràctiques (i altament negatives per al país) dels seus arrogants discursos, han portat al punt actual, on fins i tot la gent que pot fer-ho emmagatzema a casa medicaments i queviures per preveure una escassetat greu d’aprovisionament. Molt bé, pot pensar el lector. Tot això més o menys ja ho sabem. I què?
En primer lloc, el període decisiu del Brèxit es produeix en un moment que ens perjudica molt. Sense l’enorme maldecap que representa per a la resta del continent, l’atenció que podria tenir el nostre conflicte a les institucions i als països de la UE hauria estat molt més gran i la reacció, més ràpida i positiva que no pas ara. Ara, som un problemet molt al marge (per injusta i escandalosa que trobem una avaluació així). I això porta a molts catalans a pensar i a dir que, d’una Europa que es fa el cec i el sord davant de les injustícies que patim, no en volen saber res, i que qualsevol altre encaixament d’una república catalana en l’ordre internacional pot ser millor que estar dins d’aquesta Unió. I això, al meu modest parer és un error garrafal.
Tant com el món està evolucionant, Catalunya estarà sempre més protegida dins de la Unió Europea (amb tots els defectes que ja sabem que aquesta té) que no pas si n’és fora. I no oblidem que els models de Suïssa o de Noruega que sempre s’addueixen tenen l’inconvenient d’haver d’acceptar la majoria de normes de la UE sense tenir cap influència per canviar-les. Ja sé que la “influència” de Catalunya no es podrà mai comparar amb la d’estats més grans. Però els membres petits de la Unió també hi tenen influència en la mesura que siguin capaços d’iniciatives conjuntes. I aquí la nostra terra podria jugar-hi un paper capdavanter en molts camps. D’això, però, ja en parlaríem quan fos hora.
Allò que ara és important és seguir sent perseverants i passar el marasme del període en el qual tant el Brèxit com les eleccions al Parlament Europeu condicionen decisivament les actuacions de les institucions a Brussel·les i Estrasburg. Amb una nova Comissió Europea ja constituïda i amb el Brèxit resolt (en el sentit que sigui), l’atmosfera pel que fa al nostre conflicte s’aclarirà molt i el ressò de les nostres veus tindrà moltes més possibilitats de ser escoltat. Ja sabem que la inèrcia d’actuació dels estats és molt feixuga, però llavors podem trobar més suport del que ara ens pensem. Si seguim lluitant. Si no ens fem la traveta nosaltres mateixos. Si seguim traient els drapets al sol a les mancances democràtiques de l’Estat espanyol. Si el poble segueix empenyent els partits i els polítics curts de vista. Si no permetem que ningú ens vulgui tornar a tancar a la gàbia de sempre, per costós que pugui semblar.
