Tot va succeir a principis de febrer de l’any 1305 al preciós delta de Nestos, no gaire lluny de Màditos, cap a migjorn de l’imperi Grec.
A primera hora del matí, la taula, sota un tendal adornat, curulla de fruits secs, aigua, vi dolç i també alguna fruita fresca, estava ben parada i disposada a rebre els dos homes. Sobre la fusta clara, la rosada havia estès un mantell humit que enlluernava amb la fulgurant llum del sol, que acabava de despertar-se per l’horitzó.
Ja feia estona que ells, juntament amb el seu seguici, estaven a punt i quan els consellers feren el senyal, els dos homes començaren a caminar cap al punt d’encontre. Berenguer d’Entença, baró de Móra i Falset, amb les seves armes i l’escut bicolor ben destacat sobre la cuirassa del pit, s’apropava des del costat de mar amb certa pressa, com si volgués ocupar el seu setial abans que l’altre. Aquest altre, Roger von Bloom, mal anomenat Roger de Flor, acudia a la cita amb una vestimenta més informal i desproveït completament de qualsevol arma o altre signe de prevenció.
Arribaren pràcticament al mateix temps i restaren dempeus mirant-se un a l’altre fins que Roger, més hàbil que el seu interlocutor amb les armes dialèctiques, començà a parlar.
—Potser fora bo que seiem, amic meu. Se’m fa que la reunió serà llarga i l’ambient xafogós. També crec que us podríeu treure l’espasa i la cuirassa. Com veieu, jo no porto cap arma i, si ara i aquí hem de lluitar, serà amb un arma prou incruenta com són les paraules.
Dit i fet, ambdós s’assegueren i Berenguer deixà la seva espasa sobre la taula, no gaire lluny del seu abast. En veure allò, Roger va perfilar un somriure. “El bo de Berenguer, tan desconfiat com sempre”, va pensar. Llavors, mentre el megaduc de l’Imperi i cap suprem de la Companyia Catalana lliurava una bona dosi d’aigua fresca als dos bols situats sobre la taula, començà a parlar de nou.
—Mireu, Berenguer, us serè franc. Aquesta trobada l’esperava molt abans. Quan a finals de setembre de l’any passat em vàreu anunciar la vostra arribada, acompanyat d’una host de mil almogàvers i més de tres-cents cavallers, vaig creure que estàveu disposat a posar-vos a la meva disposició. Però enlloc de venir a veure’m vàreu anar contra una de les meves ciutats, Màditos, i amb certes enganyifes, en foragitàreu els meus i us vàreu fer amb la plaça. Encara espero una explicació d’aquests fets. No creieu que me la deveu, Berenguer?
Berenguer d’Entença es va moure a la cadira i aixecà el rostre amb decisió.
—Roger, la meva més sincera intenció era posar-me del vostre costat, però la vostra carta de resposta fou francament molt desagradable. Tot el que expressàveu sobre les meves intencions i el motiu de la meva presència aquí portaven a dubtar del meu honor.
—I per aquest motiu vàreu anar contra Màditos, enganyant el seu governador, Pere d’Eros, que us esperava amb el braços oberts? Per aquesta simple raó en vau fer fora tots els habitants?
Berenguer d’Entença restà en silenci, la seva ferma mirada sobre el rostre de Roger.
—Jo us esperava per parlar, Berenguer. Tot el que us deia a la meva carta de resposta del mes de novembre eren sospites… Però sospites certes o tant sols cabòries sense sentit? Sols vós, amic meu, podíeu treure’m aquest dubte de sobre, i avui encara no ho heu fet.
—Teniu raó. Avui encara no ho he fet i, francament, em pensava que no ho hauria de fer mai. Creia sincerament que cauríeu sobre Màditos, per escarmentar-me del meu atreviment. Però no ha estat així.
—I per què penseu que no ha estat així? Potser no he gosat? Creieu sincerament que no seria capaç de recuperar la meva plaça? Si aquesta hagués estat la meva voluntat, ja fa temps que estaríeu fora de les seves murades. No, hi ha altres raons.
—I quines poden ser aquestes raons? Feu el favor d’il·lustrar-me.
Roger de Flor va fer un bon glop d’aigua abans de contestar.
—Vos mateix podeu jutjar. Si no vaig contra vós, és que no us vull com enemic. I si no us vull com enemic…
—Vol dir que em voleu com aliat.
—Acabeu d’encertar-la.
—Però de totes maneres, el que dèieu a la vostra missiva de resposta al meu oferiment d’aliança més aviat semblava al contrari.
El megaduc va fer una mica de temps i agafant una plata plena de panses i avellanes la va oferir al noble. Després ell també en va agafar unes quantes i se les va posar a la boca.
—Teniu poca memòria, baró. Quan fa anys us vaig oferir d’acompanyar-me en aquesta aventura de donar suport a l’emperador Andrònic, us hi negàreu una i mil vegades. La vostra ferma lleialtat als reis de Sicília i Aragó no us permetien d’oblidar les vostres obligacions com a lleial súbdit. Ara, passat un temps, sembla que la cosa ha canviat. Què us impedeix ara de continuar sent fidel a ses majestats Frederic i Jaume? Perdoneu, però heu de convenir amb mi que aquesta actitud és estranya.
Roger de Flor va callar. Volia comprovar quin era l’efecte de les seves paraules sobre Entença.
—Però no és tant sols això, Berenguer. Hem sabut amb certesa que després de Màditos i sense ni tant sols dirigir-me una paraula, vàreu anar a oferir els vostres serveis al Paleòleg i no una, sinó moltes vegades. Afortunadament per a vós, Andrònic no us ha escoltat, perquè del contrari…
—Què voleu dir?
—Doncs imagineu-vos: primer us oferiu a mi com a lleial aliat i després, sense més ni més, entreu a Màditos per la força. Jo, tal com ja us vaig dir a la meva carta, puc arribar a pensar que tot això no és més que una conxorxa dels reis de la corona d’Aragó, o del francès… o ves a saber de qui. Però aleshores us oferiu a Andrònic II, emperador dels grecs. Què volíeu fer amb això? Heu oblidat potser que jo sóc el megaduc d’aquest imperi i que estic emparentat amb l’emperador? Sou home d’honor, amic meu, d’això no en tic cap dubte. Esteu acostumat a les pompes de la cort i a les prebendes dels vostres súbdits, no com jo, un humil pirata, fill d’una prostituta i d’un falconer. Feu raó d’aquest honor i digueu la veritat de tot plegat. Únicament d’aquesta manera podrem entendre’ns.
Berenguer d’Entença es va aixecar i, després de servir-se una copa de vi, començà a caminar amunt i avall. Poc desprès, va tornar a ocupar el seu lloc.
—Teniu raó, Roger. No te sentit continuar amb tot aquest enrenou. La meva presència aquí té a veure amb els interessos de Frederic de Sicília i Carles de Valois, el francès, per tal d’observar les possibilitats de conquerir Constantinoble i, amb ella, tot l’imperi grec. Sans d’Aragó, el fill bord del rei Jaume, té preparada una flota i una host a Salònica per venir quan jo li faci arribar nota. Per això estic aquí i aquest era el meu interès de parlar amb vós. És evident que els almogàvers de la Companyia Catalana tan sols obeiran Roger de Flor i també és evident que sense els vostres homes l’empresa és impossible. Pel que fa a Màditos i les meves trobades amb el grec…
—Aquestes darreres qüestions que mencioneu ja les tinc clares, Berenguer. No oblideu que jo també tinc al meu càrrec milers d’homes, els quals necessiten feina i un lloc on estar. Si s’enganduleixen i no paren d’anar amunt i avall, la cosa pot acabar molt malament.
—Efectivament, teniu tota la raó. Aquests són els motius.
—Aleshores escolteu-me i escolteu-me bé. Si continueu amb la missió d’un rei o altre, sempre sereu un súbdit, un fidel servent que ha d’acotar el cap cada vegada davant el seu senyor. Per altra part, si per ventura acabéssiu al bàndol contrari, sota les ordres d’aquest emperador de joguina i del seu fill Miquel, el resultat seria el mateix, o pitjor: tota la vida obeint ordres, fent reverències i besant mans. Jo us proposo quelcom diferent.
—Quelcom diferent? De què parleu?
—Jo us proposo crear el nostre propi imperi. Sé com conquerir Constantinoble i doblegar la voluntat dels Paleòlegs. Sé com obtenir territoris i súbdits fidels que donarien la seva vida per nosaltres. Tinc un pla que, portat a terme amb cura i determinació, és segur.
—Sense ajuda externa no és pot conquerir Constantinoble. Això ho sap tothom.
—Ben al contrari: es pot conquerir des de dins, no en tingueu cap dubte. Però per tirar aquest pla endavant, us necessito. Necessito als vostres homes però, fonamentalment, us necessito a vós. Aquest nou reialme tindrà el seu emperador, però necessito algú lleial i de confiança que sigui el meu segon. Voleu ser vós, Berenguer?
Berenguer d’Entença es posà la copa als llavis i la va buidar d’un parell de glops ràpids i intensos. Aquelles paraules havien copsat el seu interès. Una missió concreta l’havia portat fins allà, però ara tal vegada en tindria una altra. Abans, però, volia saber-ne més.
—Realment em sorpreneu, Roger. Per què no m’expliqueu el vostre pla?
—Per descomptat, amic meu. Per això som avui aquí. Poseu-vos còmode i tragueu-vos la cuirassa. La calor comença a ofegar i potser trigarem més del que ens pensàvem.
Berenguer va acceptar el suggeriment i és va lliurar de la pesada cuirassa. La seva arma, però, es va mantenir en el mateix lloc. Roger de Flor va tornar a somriure davant d’aquella mostra de desconfiança. Potser li costaria de convèncer Berenguer, però un cop fet, aquell guerrer temible era el millor aliat.
—Bé, amic meu. Ara us explicaré el meu pla, però no oblideu una cosa: si voleu ser el meu segon, si voleu compartir amb mi aquest nou imperi, ens hem de tenir una confiança absoluta. Un amic meu em va dir fa temps una cosa que, malauradament, s’ha repetit una i altra vegada al llarg dels temps: les pitjors traïcions no venen dels enemics, sinó dels amics.
A partir d’aquell moment Roger de Flor va començar a explicar a Berenguer d’Entença el seu pla. Un pla que encara que molts historiadors imaginen, mai s’ha tingut certesa de quin era. La història explica que el baró de Móra i de Falset hi va estar d’acord i es va posar al seu costat. Malauradament, aquell imperi somniat per ambdós no va arribar mai.
Poc després, a l’abril d’aquell mateix any de 1305, Roger de Flor, juntament amb un gran nombre dels seus oficials, fou assassinat a Adrianòpolis, amb un pla ordit per l’emperador associat Miquel IX, fill d’Andrònic II, i portat a terme pels guerres alans. Aquests havien esdevingut enemics irreconciliables de Roger de Flor després que un grapat d’almogàvers matessin el fill de Girgon, cap dels alans.
Aproximadament un any després, durant la peregrinació de la Companyia Catalana des de Gal·lípoli cap a Cristòpolis, Berenguer d’Entença fou atacat i mort, suposadament arran d’una confusió, per Gilbert de Rocafort, germà de Bernat de Rocafort, el seu gran rival per convertir-se en el nou cabdill dels almogàvers.
Així doncs les paraules que en aquella trobada Roger de Flor li digué a Berenguer d’Entença, es complien de nou: les pitjors traïcions no venen dels enemics, sinó dels amics.
(Encara que el títol del nostre article diu que no va existir, aquest encontre entre Roger i Berenguer es va haver de produir d’una manera o altra, en un lloc o altre. En el llibre La venjança dels almogàvers, escrit a quatre mans amb el meu amic Andreu González, té lloc en un vaixell de guerra i aquí, en un paratge solitari del sud de Grècia. Tal vegada algun dia en sabrem la veritat.
Tota la veritat.)
