En un article anterior havia anunciat comentaris posteriors sobre els resultats de les eleccions espanyoles i sobre la intrusió del partit d’extrema dreta Vox als escons del Parlament espanyol. Res que pogués escriure sobre els eleccions seria millor ni més impactant que aquest article del prof. Axel Schönberger. Després de llegir-lo, sobra tot altre comentari.
Pel que fa a la ultradreta espanyola, la meteòrica pujada de Vox només ha pogut ser una sorpresa per a aquells (i a l’estranger són molts) que s’han empassat de bona fe les històries espanyoles d’una “democràcia exemplar”. En tots els anys després de Franco, la ultradreta ha estat sempre present. A la redacció de la constitució va prendre-hi part, i a través d’un ultimàtum dels militars va aconseguir llavors d’incloure a la constitució alguns articles que encara avui impedeixen una solució raonable dels grans problemes de l’Estat.
Però no és sols en el as de la constitució que hom pot constatar la supervivència d’algunes estructures del temps de Franco. Com ha recordat el periodista Andreu Barnils, n’hi ha un altre exemple claríssim. En l’època de Franco la persecució de dissidents es feia especialment a través del temut Tribunal de Orden Público (TOP). En el curs de les mesures que van ser pensades per, almenys, donar la impressió d’una democratització del país es va dissoldre el TOP el 4 de gener del 1977. El mateix dia es va fundar l’Audiència Nacional, un tribunal superior per a crims especialment greus. La seva feina la va començar, però, al mateix edifici, amb el mateix personal i amb gairebé tots els jutges que havien treballat al TOP. Com diu la dita espanyola: els mateixos gossos amb altres collars.
Aquesta supervivència de la ultradreta es va fer sota l’aixopluc dels partits conservadors, en les fileres dels quals van poder hivernar. Per això és molt càndid dir, com també fan alguns periodistes a Alemanya, que ningú no s’hauria pogut creure mai que a Espanya un partit d’extrema dreta pogués tenir tan de pressa un èxit així, i encara és més errat de carregar al conflicte amb Catalunya la responsabilitat de l’aparició d’un partit que ell mateix diu que no és democràtic. És ben bé a la inversa. L’ultranacionalisme espanyol, que tan representat està a les dretes com a les esquerres espanyoles, ha intentat en els darrers 15 o 20 anys cada vegada més de buidar l’autonomia catalana. Aquest procés l’he documentat sovint en aquestes pàgines. La trituració de l’Estatut Català d’autonomia pel TC l’any 2010 va ser, com és sabut, la gota que va fer vessar el vas. La reacció dels catalans de no voler seguir obeint tan mansois com sempre va sorprendre i va enfurismar els partits espanyols, i el seu llenguatge es va radicalitzar cada vegada més. Vox n’és el resultat.
Un intel·lectual català d’anomenada ho ha resumit mestrívolament. Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) no és algú qualsevol sense importància, sinó que té un bon nom acreditat internacionalment. Amb doctorats de les universitats de Berkeley i de Barcelona, ha estat anteriorment professor d’Estudis Romànics a la Universitat de Cornell i és actualment el director dels programes d’Estudis Ibèrics a la universitat de Stanford.
En un article al portal català Vilaweb (“El nacionalisme com a recurs dels ineptes”) fustiga l’intransigent nacionalisme espanyol. Hi diu entre altres coses:
«Espanya, més que cap altre país occidental, inclosa la mateixa França, desplega una política basada en els principis, incapaç d’entendre la política com a negociació, pacte i respecte pels compromisos. Tant li fa que el principi sigui a voltes la religió, la llengua, la monarquia o la constitució; allò que en fa un principi és la intransigència. La que en el pacte hi veu sempre una traïció…
»Espanya, convertida en membre de ple dret d’una comunitat transnacional (…), acaba generant l’escàndol de moltes i variades maneres. Agredint el poble català a peu d’urna amb violència mai vista a cap estat democràtic. Encoratjant l’actuació no tan espontània de la ultradreta. Deposant i empresonant els membres d’un govern electe. Cursant i revocant a caprici ordres d’extradició que no se sostenen, intentant primer d’influir en el tribunal d’un altre estat on la justícia és realment independent i després fustigant-lo. Operant de manera il·legal amb la policia fora de les fronteres. Decretant presó provisional sense cap criteri plausible. Segrestant els drets polítics de presos i exiliats. Vulnerant greument la llibertat d’expressió. Engegant un macrojudici de caràcter polític amb exclusió de proves i testimonis i limitant grollerament l’actuació de la defensa. Programant el perjuri. I demostrant repetidament que, malgrat els tractats firmats i ratificats, Espanya no reconeix autoritat als drets universals quan contravenen la seva idea. I rubricant-ho amb l’amenaça d’abandonar la Unió Europea abans de cedir en l’afer de Catalunya…»
La democràcia, com és entesa generalment -per exemple, a Alemanya- és una cosa completament diferent i no té res a veure amb aquesta “exemplar” versió espanyola. Una versió que no ha conservat tots els mètodes brutals de la dictadura de Franco, però n’ha mantingut moltes en forma amagada i dissimulada. Encara que tants periodistes i observadors càndids vulguin seguir ignorant-ho.
