Avui em prenc la llibertat de dissentir de dos companys del MD que rEspecto molt i dels que no em perdo mai cap article. Però aquesta vegada, tot i que expressen una opinió que sembla compartir molta gent, crec que els catalans podem discutir qualsevol objecció que se’ns faci sobre la validesa dels resultats del referèndum amb bons arguments. Només cal fer números. Jo em vaig prendre aquesta feina, però no he estat l’únic ni de lluny.
Sabem que l’afirmació de què la constitució ho prohibia és una falòrnia ja que tot hauria depès de la voluntat política del govern espanyol que (amb la seva miopia eterna) no ha existit. La consulta s’ha convocat per un Parlament elegit democràticament i ha estat perseguida com si es tractés d’una conjura d’uns mafiosos traficants de drogues. I no parlem ja de la orgia de violència de la Guàrdia Civil, transformada en Guàrdia Incivil. La legalitat representada per una Constitució dictada en part pels militars franquistes, és un argument massa galdós per no poder-lo rebatre.
Però allò que dóna carta de legitimitat a la consulta és la majoria aclaparadora dels vots per la independència. Perquè és la que desarticula qualsevol objecció que es pugui fer basada en la xifra de participació.
Amb un 42,6 % de participació, repetim-ho, el 90 % ha triat el “sí”. Això vol dir que si hagués votat un milió més, i tots haguessin votat “no” (difícil, però suposem-ho) el “Sí” hauria guanyat per un 62 % contra un 36 % pel “no”. Això seria amb una participació d’un 61 %, que s’acosta al 63 % que en les enquestes havien dit que volien votar. I anem encara més enllà i suposem que hagués votat 1,5 milions més, també tots pel “no. La participació hauria pujat a un 71,8 %, (molt més del que es pot esperar de qualsevol referèndum) i el “Si” seguiria guanyant amb un 54,9 %, contra un 44,5 % pel “no”. I tots aquests supòsits són afavorint el “no” més del que seria racional esperar.
En qualsevol escenari extrapolat, el resultat és clar a favor de la independència. Per tant que no ens vingui ningú amb objeccions que no s’aguanten ni amb pinces. Les cancelleries estrangeres no tenen més remei que decidir-se. O accepten els resultats del 1-O, o aconsegueixen que es pugui repetir el referèndum (però molt aviat!) amb totes les garanties que vulguin. Però es trobaran que Madrid segueix dient que no.
Escric això, dos dies abans de què el President probablement declari el començament del procés de negociacions cap a la independència, i amb la incògnita de com pot ser de rabiosa la reacció de Rajoy i Cia. Però, passi el què passi, ningú que no tanqui els ulls a la realitat ha d’acceptar que els ciutadans de Catalunya s’han decidit majoritàriament per la independència, donant el pit i la cara encara que s’arrisquessin a què els la trenquessin.
Espanya només pot intentar de conservar Catalunya si la converteix en un immens camp de concentració i es comporta ja sense màscares, com una potència ocupant. I què faria el món, llavors? No crec que tothom mirés cap a l’altra banda com els tres micos del conte. No ho tenen fàcil. I tot segueix depenent de nosaltres. Però això ja ho sabem de sempre. Només que ara hi ha molta més gent decidida de la que hi ha hagut durant molts anys.
